L’hegemonia del Barça en les competicions Asobal és absoluta. El triomf contra el Logronyo a Santander va donar la desena copa del Rei consecutiva al conjunt blaugrana, de les 27 que compta en el seu palmarès. No hi ha títol estatal que s’escapi al Barça, que n’acumula 49 de consecutius en una dècada immaculada en què no ha trobat competència des que l’Atlético de Madrid, aquell invent que va agafar el nom del Ciudad Real amb un projecte que pretenia ser revolucionari i que va durar dos anys, va encadenar dues copes.

Tenir un potencial tan superior al de la resta de rivals, amb pressupostos molt més baixos sense menysprear de cap manera entitats amb tant de mèrit i identitat com el Granollers, permet acumular títols amb un punt de suficiència, que no és agraïda ni pel protagonista. El Barça ha fet del triomf un costum en les competicions estatals, lluny de la competitivitat que es troba a Europa, que és el repte que té ara l’equip.

Guanyar, guanyar i tornar a guanyar en la lliga o en les copes estatals, sense cansar-se’n, sense cedir, sense desconnectar, té el seu mèrit. El grau d’autoexigència va ser sempre molt alt amb Xavi Pascual, i Carlos Ortega ho manté. Això no exclou que seria sa que hi hagués més competència a l’Asobal. Però que no hagi de ser perquè el Barça abaixi el llistó. Ni el del nivell dels jugadors –l’amenaça de les retallades torna a planar al Palau– ni el de la motivació que continuen trobant per guanyar.