Cata­lu­nya és un país plu­ral en el qual con­vi­vim sense pro­ble­mes gent de tot tipus de pen­sa­ment i acció, i a pesar de tenir divergències entre nosal­tres a l’hora de par­lar dels eixos soci­als o naci­o­nals, por­tem prou bé el fet de ser un país petit i alhora coha­bi­tar dins d’aquest número limi­tat de quilòmetres qua­drats. Podríem par­lar lla­vors dels defec­tes, que hi són i dona­ria per tesis doc­to­rals, però just en el tema de saber con­viure som prou exem­plars.

Però dins d’aquest sis­tema de rela­ci­ons soci­als, no hi entren ni han d’entrar-hi els ina­dap­tats, els fat­xes sense collar, els vol­tors de la Bona­nova, els ger­mans petits de l’atac de Blan­querna, els demana taxis, els que ente­nen l’insult i l’amenaça com l’única forma de rela­ci­o­nar-se amb els demés, els abraça pollas­tres, o el que seria el mateix, els que van sal­tar ahir a Cor­nellà a la caça del juga­dor del Barça com qui busca un tro­feu per ense­nyar la cigala davant dels col·legues metre par­len de les dones com tots sabem que par­len de les dones. Els conei­xem per­fec­ta­ment, sabem qui són, i els podem defi­nir com a escòria vin­guin d’on vin­guin perquè no apor­ten res de posi­tiu ni neu­tre al seu vol­tant; al con­trari, és una rèmora social que ens impe­deix sovint avançar perquè al final, no ens enga­nyem, poden par­ti­ci­par en un sis­tema democràtic que odien sense com­ple­xos.

A par­tir d’aquí, piu­la­des com les de Gabriel Rufián en què parla d’ultres sense rela­ci­o­nar-los direc­ta­ment amb l’Espa­nyol no són res més que una mos­tra de l’error d’aquest club aco­llo­nit de por­tar la contrària als que han segres­tat l’enti­tat de dalt a baix. Aquests anys de silenci ins­ti­tu­ci­o­nal en els quals s’ha creat un eco­sis­tema de pre­tesa neu­tra­li­tat política perquè els fat­xes se sen­tin a gust, ha aca­bat duent a una rea­li­tat objec­tiva: tens un grup no poc nombrós que es veu legi­ti­mi­tat per sal­tar al ter­reny de joc amb la fina­li­tat de pas­sar-se per la pedra els juga­dors rivals. Mal anàlisi d’en Rufián.

Així doncs, el pro­blema de l’Espa­nyol no és bai­xar a segona; els dar­rers des­cen­sos van ser efímers i no van supo­sar un trauma a llarg ter­mini de la història de la enti­tat. El drama real és la falta d’iden­ti­tat que els ha por­tat a blan­que­jar aquesta púrria que tenim dei­xada anar pel país, una púrria que, o comen­cem a asse­nya­lar sense com­ple­xos, o se’ns men­ja­ran vius. Perquè si sal­ten a un camp per reben­tar un juga­dor del Barça quan els veuen al món sen­cer, què no faran amb nosal­tres a un car­reró sense càmeres ni sor­tida. En defi­ni­tiva, o l’Espa­nyol aparta aquesta gen­tussa d’una vegada, o a aquest club tindrà una pro­gres­siva des­cons­trucció social que serà pit­jor que qual­se­vol des­cens de cate­go­ria.