Els dos gols que l’Espanyol va marcar en la recta final del derbi matisaven una repassada de campionat del Barça. Una golejada aclaparant el rival, menjant-se’l amb un futbol autoritari, que és el contrapunt, gairebé l’excepció, d’una lliga de més feina que diversió, més compromís col·lectiu que brillantor, més capacitat de resistència que espectacle. La lliga de l’1-0.

Xavi s’afegeix a Samitier, Cruyff, Guardiola i Luis Enrique, que també van guanyar la lliga com a jugadors i com a entrenadors blaugrana. I ho aconsegueix, l’egarenc, després de fer millorar moltíssim el rendiment d’un equip que la temporada passada va arribar a veure amenaçada la zona Champions. Activades les palanques per fer un equip competitiu, Xavi va assumir des del començament de temporada la necessitat de guanyar títols. No n’hi havia prou amb la supercopa, és clar. La 27a lliga, quatre anys després d’aixecar l’anterior, és un èxit, es miri per on es miri.

En una temporada condicionada pel rebombori institucional, amb la crisi de reputació pel cas Negreira, els maldecaps econòmics i sacsejades com les marxes sobtades de Mateu Alemany i Jordi Cruyff, Xavi ha fet equip, l’ha aïllat i l’ha protegit. També de les garrotades pròpies, sobretot l’eliminació de la Champions i la posterior de l’Europa League. A la lliga no ha tremolat. I ho ha fet amb una trajectòria regular, impecable en números, amb Lewandowski com a pitxitxi i Ter Stegen com a porter menys batut a un nivell de rècord històric. És la lliga de la solidesa.

Intel·ligent com pocs quan jugava, Xavi ha sabut interpretar quina era la millor recepta per acumular punts i més punts. Partidari dels extrems, va acabar entenent que li era més productiu jugar amb quatre migcampistes, el retoc més transcendent amb diferència de la seva etapa a la banqueta. Amb les peces que té, i amb les mancances descobertes quan hi ha hagut lesions com la de Pedri o estats de forma pobres, l’egarenc ha aplicat un pragmatisme sensat, ha anat per feina i li han sobrat quatre jornades per ser campió. I ara, una mica més alliberat de pressió un cop obtingut el primer gran títol, el repte és trobar el camí i les eines per apujar el grau de control, de possessió i d’alegria en el joc. Curiosament, tot el que va mostrar en bona part del derbi. Veure-ho més sovint és una necessitat. Arribar a convertir-ho en rutinari significaria l’impuls més desitjat.