Si mai passen pel costat d’una sala on hi hagi quadres del pintor Lluís Badosa (Sant Julià de Vilatorta, 1957) deixin-s’hi robar una mica de temps i potser hi entendran la diferència entre aquesta lliga d’en Xavi a la banqueta del Barça i aquella que teixeix Pep Guardiola amb el Manchester City tant a la Premier League d’Anglaterra com a la de la Champions d’Europa.

Al capdavall, és clar, lamentable i hi prendran mal si s’hi encallen, el metall amb què estan fets tots els trofeus no difereix pas gaire i el que preval en aquests temps reduccionistes en què vivim és el recompte de títols simbolitzats per la brillantor de les copes als museus dels clubs –o en els seus despatxos si són tan minsos que els operadors turístics i les plataformes televisives (que si fa no fa són el mateix) no ens hi aboquen a carretades.

Si es desvien, però, i s’entretenen a observar què hi ha al voltant del color que els atrau, veuran que tot plegat va desfent el caos aparent amb la mateixa lògica del fil que desembolica la troca. Fixin-se que el primer partit que Xavi va dirigir com a entrenador al Camp Nou va ser contra el mateix club contra qui va coronar, diumenge passat, aquesta lliga dita també de l’1-0 pel nombre de partits guanyats amb aquesta diferència. I fixin-se que, victòries a banda, la diferència entre un partit i l’altre no solament es veu en la quantitat de gols (aquell del 20 de novembre del 2021 va guanyar per l’1-0 menystingut d’enguany i el d’aquesta temporada pel 2-4 sobrevalorat, a l’RCDE Stadium, de l’altre dia), sinó pel trasllat cap a l’interior del camp de l’electricitat escampada per les bandes en aquell partit de la temporada passada.

D’una taca viva, d’un objectiu visual en un quadre que ens encanta, els elements del context es despleguen com els jugadors del City dimecres passat circulant com bufaruts –o tornados, si s’hi volen rabejar– al voltant del moviment de trompitxol de Rodri, Bernardo Silva o De Bruyne contra un Real Madrid de palla. La setmana anterior, si ho recorden, els mateixos equips havien empatat a un al Santiago Bernabéu amb un enfrontament amb unes primeres parts tan semblants que el de la golejada per 4-0 de fa quatre dies no s’explica sinó per una peça de la lògica que prou que va rodar (per això els primers 45’ del City a Madrid van ser espectaculars), però no va rodar on calia (i això explica la bona segona part dels d’Ancelotti). Ho va explicar en Guardiola després de classificar-se per jugar la final el proper dia 10 de juny a la capital turca. La diferència entre el partit de l’anada i el de la tornada va ser avançar una mica els moviments del mig del camp perquè la pressió dispersés desordenadament els moviments de l’equip blanc d’una punta a l’altra del rectangle de la seva àrea.

Si es deixen robar una mica de temps repassant el partit de dimecres al camp del City i es fixen d’on surt el moviment que els capta veuran, com la pintura que es deixa entendre, el quadre que a empentes i rodolons, pinta en Xavi.