En poques hores de diferència, el Barça té pro­gra­ma­des una gran festa de comiat del Camp Nou, coin­ci­dint amb l’últim par­tit de lliga com a local, i un acte ins­ti­tu­ci­o­nal d’inici de les obres de l’estadi. Dues cites que relli­guen el pas­sat i el futur d’un esce­nari que sig­ni­fica molt més que un camp de fut­bol. “El Camp Nou és la vida d’un culer”, resu­mia a aquest diari Joan Laporta, en una entre­vista feta des del seu seient de late­ral, on reco­neix que gau­deix molt més, alli­be­rat, que a la llotja. Tots els bar­ce­lo­nis­tes tenen històries per expli­car del Camp Nou. Els que no es per­dien cap par­tit, els que aspi­ra­ven a anar-hi un cop l’any i els que somi­a­ven a tre­pit­jar-ho tan sols una vegada. Els de Bar­ce­lona i els de qual­se­vol racó. La pri­mera vegada, les nits màgiques, els fes­ti­vals, els escàndols. Les rela­ci­ons de família, les dels veïns del seient, les mar­ques del pas del temps. Records for­jats per actu­a­ci­ons de fut­bo­lis­tes que són lle­genda o per experiències més ínti­mes de les per­so­nes que n’han gau­dit des de la gra­de­ria.

El Camp Nou ha vis­cut diver­ses refor­mes des de la seva inau­gu­ració, el 24 de setem­bre del 1957. L’ampli­ació del 1982 amb la ter­cera gra­de­ria, o la con­versió de les loca­li­tats a peu dret en seients, la rebaixa del ter­reny de joc i la des­a­pa­rició del fos­sat. Però cap remo­de­lació ante­rior té la mag­ni­tud de l’actual. El Camp Nou no des­a­pa­reix, però sí tal com l’ha vist, vis­cut i somiat fins ara durant 66 anys el bar­ce­lo­nisme. El Barça comença un dels rep­tes de més trans­cendència de la seva història. S’ins­tal·larà de manera pro­vi­si­o­nal a l’estadi Olímpic Lluís Com­panys, amb l’espe­rança de poder tor­nar al nou Camp Nou tal com li asse­gura la cons­truc­tora Limak el novem­bre del 2024. Un any i mig llarg –si no hi ha més con­tra­temps–, d’espera i de buit per tot el que ha sig­ni­fi­cat el Camp Nou, el tem­ple del bar­ce­lo­nisme ara de potes enlaire.