La millor notícia fut­bolística d’aquest mer­cat és el no retorn de Messi i la pos­si­bi­li­tat de seguir cre­ant noves jerar­quies dins el ves­ti­dor i, d’aquesta manera, defu­gir la clàssica temp­tació de con­ti­nuar lli­gats a un pas­sat idíl·lic que exer­ceix de rèmora futura. No volíem el Messi d’ara, volíem el Messi de quan érem feliços tot aca­ro­nant l’ombra de l’eter­ni­tat, i clara­ment, més enllà d’haver nodrit una melan­gia agra­da­ble, el dubte de si el millor juga­dor de la història del fut­bol s’hagués adap­tat a un rol dife­rent no merei­xia assu­mir el risc: Messi no havia de tor­nar perquè no volíem que tornés Messi, volíem tor­nar nosal­tres al 2009.

De totes mane­res, més enllà del ter­reny fut­bolístic, si ens basem en el trauma emo­ci­o­nal de certa part del bar­ce­lo­nisme, en tin­dria prou citant la pre­gunta de la Mont­ser­rat Dame­son a Twit­ter “Quan­tes vega­des us ha de dei­xar Leo Messi perquè enten­gueu que no us estima tant com l’esti­meu?”. Aquí la Dame­son té raó perquè Messi ha par­lat del seu no retorn del Barça amb el to el·líptic de qui es creu que no deu res a ningú, per no citar també la supèrbia d’un entorn que muny la vaca per acu­mu­lar sobre la riquesa acu­mu­lada. Par­lem clar, no hi ha gai­res diferències entre els pares de Messi i Ney­mar: tots dos actuen com si els seus fills fos­sin els sal­va­dors d’un món que no els mereix, i Messi, com Ney­mar, uti­lit­zen els papes perquè diguin el que ells no poden dir en públic. Un clàssic de l’ado­les­cent mimat.

A par­tir d’aquí, li farem el millor home­natge de la història del club i ja tar­dem a posar el seu nom a un edi­fici emblemàtic del patri­moni hipo­te­cat del Barça, però aquest par­lar de la seva estada a París com si hagués estat forçat a la penúria d’un exili polític, aquest citar la vida infame en un hotel de luxe com si estigués deam­bu­lant per pen­si­ons immun­des, i aquest ran­cor per l’error evi­dent de Laporta fa dos anys com si ell no hagués tin­gut res a veure amb un ves­ti­dor que va fer aigua per tots cos­tats, home, no ho sé, a mi no m’agrada que em trac­tin d’idi­ota, ni la meva mare, que me l’estimo molt, ni el juga­dor que més feliç m’ha fet a la vida. En defi­ni­tiva, esti­mat i mai prou vene­rat Leo: tu a Miami i jo a Girona.