Als qui patim l’avantatge de no ser consumits gaire –si més no per la retroalimentació de l’hipermercat mediàtic– ens manté la desgràcia de poder dir les coses sense la plastificació insostenible dels eufemismes, ni la inflació de les idees ni, si m’ho permeten, l’acumulació de deixalles de la retòrica mimètica.

Que Lionel Andrés Messi hagi tornat a constatar que és fill de l’hedonisme de l’època on som ens permet discórrer una mica sobre els valors dels beneficis i la seva relació amb el preu de les coses o, dit apropiadament, dels productes de consum majoritari.

Recordem que quan Messi era a l’expositor del mercat del Barça, per sobre de les opinions en el blanc i negre dels qui a penes podien escriure que se’n feia un gra massa, Xavier Sala i Martín, amb tot el color de les pantalles i de les americanes que li cobreixen les espatlles, justificava el preu que se’n pagava amb les lliçons habituals de l’ortodòxia econòmica dels seus beneficiaris: la Caixa, que li va facilitar el doctorat a la universitat de Harvard, i la universitat privada Colúmbia, d’on cobra el sou de catedràtic, principalment. El raonament que utilitzava era tan simple que entendria qualsevol ignorant de la ciència dels diners: cobrava tant per tot el negoci que afavoria. I recordem que el mateix professor es posava com a exemple, afirmant que el preu que costaven les seves conferències o el que ingressava dels seus tractes amb els mitjans de comunicació (TV3, Catalunya Ràdio –públiques–, RAC1 –del senyor Godó, ben privada– i altres) derivava de la seva capacitat per atraure audiència. La llei del mercat, ras i curt: vals el que per a tu es paga.

No es pot pas dir, per ser justos, que el catedràtic, vistos els padrins i els llocs d’on rep els estipendis, sigui un defensor a ultrança del mercat sense reserves. El liberalisme que tot sovint es fa servir per qualificar les idees econòmiques que escampa amb la contundència de qui se’n sap dominador, el porta sempre a exigir el compliment escrupolós de les lleis amb què el mercat es regula; no recordem haver-lo sentit partidari de l’aberració capitalista tan usual, també, de la nostra època (i, ai las, del país on som), aquella per la qual el benefici ha de ser privat i les pèrdues, públiques; és a dir: els beneficis han de capitalitzar la butxaca privada i les pèrdues s’han de socialitzar a la renda comuna (que deu ser la base argumental dels negocis de Florentino Pérez; si més no amb el cas Castor, de vergonya i demanda de condemna eterna).

Que Messi, doncs, hagi comptat com a benefici establir-se a l’escenari de Miami Vice a sou d’un equip i d’una competició que val, d’una manera gairebé literal, el seu pes en or (és a dir, el que cotitza) ja ens diu, pel que li paguen, els valors que té i el Déu que, malauradament, de debò representa.

I la resta, valors de massa.