El Barça va pagar traspàs l’estiu passat per Raphinha, Kounde i Lewandowski, a més de Pablo Torre. Era l’estiu de les palanques i, tot i que ja es va activar la recerca i contractació de jugadors lliures de contracte –Christensen, Kessié, Marcos Alonso i Bellerín–, es van fer inversions fortes per futbolistes, una de les raons que exposava el vicepresident econòmic, Eduard Romeu, a l’hora d’argumentar que no s’hagi pogut rebaixar el deute. “El primer equip és la locomotora” i s’havien de guanyar títols. Amb la lliga al sac, les necessitats hi tornen a ser, però ara ja no hi ha palanques aplicables al fair play financer.

El context afegeix valor a l’entesa amb Gündogan, un futbolista contrastat, que ha ofert un rendiment altíssim i que ve de guanyar-ho tot amb el Manchester City, que volia renovar el capità. Amb menys temporades assegurades que el Barça, això sí, perquè algun peatge s’ha d’assumir per endur-se un futbolista del seu nivell que acabava contracte. Gündogan té un perfil molt necessari per al mig del camp blaugrana, que patia moltíssim quan Pedri es lesionava i que tindrà ara un altre jugador de qualitat contrastada, capacitat d’associació, jerarquia i arribada. Fa falta encara el relleu de Sergio Busquets, capital per Xavi, però la incorporació de l’alemany fa molt bona pinta.

Lligada una operació de molt valor, Mateu Alemany té feina ara sobretot en sortides que deixin diners i marge salarial. És imprescindible vendre. No només per aspirar a més fitxatges, sinó per inscriure primer els que ja estan lligats, com Íñigo Martínez i Gündogan. Perquè ni arribant lliures ho té tot resolt. També s’ha de suar per inscriure’ls. És la dura realitat econòmica del Barça.