Ansu Fati vol continuar al Barça, vol triomfar-hi. I el Barça, sembla, després de les últimes paraules de Joan Laporta, que ara també està decidit que no marxi. És la millor solució. És evident que el 10 ha estat aquest curs lluny de la seva millor versió, d’aquella que va mostrar quan va emergir al primer equip amb 16 anys i que va assolir el seu pic quan en tenia 17. Parlem d’un futbolista que amb 17 anys ja va ser capaç de demostrar que tenia nivell per jugar al Barça. Si sent insultantment jove ja va oferir aquell rendiment, què pot ser capaç de fer amb partits en l’elit, aprenentatge i maduresa? Les lesions, importants, que ha tingut l’han llastrat ja no només en l’aspecte físic, sinó mentalment, i necessita temps per equilibrar-se. En l’entorn, a vegades sembla que Ansu és un jugador de 27 anys, que ja no tornarà de cap manera, però és que té 20 anys! Per posar dos exemples propers de davanters colossals; amb 20 anys Luis Suárez jugava al Groningen dels Països Baixos i Robert Lewandowski, al Lech Poznan de Polònia. Tot té el seu procés. Però és que, a més, Ansu, sense estar “bé” ha estat el segon màxim golejador de l’equip, jugant molt poc, la veritat. En totes les competicions ha participat en 51 enfrontaments, però només en 14 ha estat titular, i ha marcat 10 dianes, 7 en la lliga, 2 en la copa i 1 en la supercopa. Ha fet un gol cada 182 minuts que ha estat al camp. Lewandowski, de qui ningú dubta –un servidor tampoc– n’ha anotat un cada 120 minuts que ha estat al terreny de joc. En Ansu, el Barça té un futbolista amb un potencial descomunal. Després és futbol i poden passar moltes coses, però és algú per qui val la pena esperar.