Jugar un torneig d’estiu és l’última oportunitat d’abraçar el passat que s’esmicola. Sents nostàlgia perquè t’has convertit en una vella glòria amb un passat futbolístic mediocre, tot i que somiaves un futur gloriós marcant el penal decisiu per guanyar l’antiga Copa d’Europa dels noranta contra els temuts equips soviètics.

Amb els primers estiraments previs a l’estrena, el passat revifa i recordes la tarda que vas penjar les botes, en una nova i trista derrota a un camp de terra, sense aplaudiments a tall d’homenatge perquè els companys, com tu, bufaven d’esgotament. Amb el toc de pilota recobres la màgia recòndita que regalaves amb comptagotes a les nou del matí d’un novembre plujós en un partit de caganius en què els pares eren els més feliços del món.

En el fons, t’has apuntat al torneig per veure més sovint vells amics de peripècies futbolístiques adolescents, abraçar l’amistat i riure del xut que has enviat a la piscina o de qui ha tirat el penal tan mossegat que no ha arribat a porteria. Us acomiadeu alleugerits perquè heu debutat amb un empat treballat, esvaint la por del ridícul que et neguitejava des del matí.

El torneig d’estiu et fa reviure amb nostàlgia el futbolista que vas ser. Ets feliç, tot i que dos dies més tard encara et costa moure’t. Sort que la següent jornada descansem. Tindràs més dies per recuperar les cames i plantejar-te la manera de convèncer l’equip que no t’importa començar el següent partit a la banqueta.