De l’Ars Poetica d’Horaci al concepte de bellesa de Plotí hi ha una relació de coherència que, en la meva manera d’entendre, ben modesta, supera la lògica matemàtica; vull dir que està més a la vora de la consideració de Pitàgores com un filòsof que no pas com el precursor de la mecànica numèrica dels algoritmes que ens ordenen.

Ja ve d’antic, doncs, que l’aplicació d’un ideal ens aboca al desastre; puntualitzo: donar forma a les idees en benefici propi –que deu ser el tret fonamental dels algoritmes dels negocis contemporanis– és un acte criminal, com tot allò que es justifica amb demagògia. Contràriament, saber (o intentar de saber i escriure-ho) com funcionen els mecanismes que, per encantadors, ens provoquen plaer –que és la pitagòrica manera de fer d’Horaci– i anomenar el seu resultat bellesa –que és el platonisme de Plotí–, superava la senzilla (però complexíssima) descripció dels processos cerebrals de segregació d’endorfines (que tants segles després hem pogut demostrar que és el que ens plau), perquè pretenia comparar la bellesa amb un model que encara està per veure (per dir-ho així, reduint els sentits a la vista, i obviant que les mostres del passat no són sinó els graons de deixem a l’esquena).

Consegüentment, a partir d’un model present podem baixar de recules els graons de la lletjor i de la repulsa.

A Vic, els cinemes són d’una empresa, Jocalber, que té com a cap visible el senyor Alberto Vilá Espino, segons l’hi encapçala el Butlletí Oficial del Registre Mercantil, on també consta com a membre del consell d’administració de Promociones Inmobiliarias Flamingo, empresa familiar (amb els germans i la mare, si els cognoms no hi són casuals) promotora dels 10.000 m² del parc comercial en construcció a l’extraradi urbà de la capital d’Osona, just entre els Multicines El Sucre, de la seva propietat, i el barri de les Cases Barates, ara Habitatges Montseny, de gestió migratòria constant des de fa tres generacions ben bones.

Aquesta setmana, a les sales en qüestió, la pel·lícula Indiana Jones i el dial del destí s’hi projectava en 30 sessions horàries en castellà, del matí fins a la nit, i tan sols 7 en català, en matinal i només fins a primera hora de la tarda.

La discriminació, que l’empresa no justifica sinó com a explotació comptable (el mateix gerent, l’1 de febrer del 2010, va tancar les multisales per defensar que qualsevol tant per cent de cinema en la llengua del país anava en contra dels interessos dels immigrants, que, amb el castellà, ja en feien prou per fer-li caixa), respon, doncs, a la formalització d’una idea en benefici propi; aquella que tracta els habitants de la perifèria com a carn de negoci, i per això els enceba amb sucre.

I qui diu perifèria diu banlieue i ja veiem França, com crema. Vet aquí el desastre.

Si durant aquests dies dels paisatges dolços, encantadors, bellíssims de l’hexàgon francès amb què el rodament de les bicicletes del Tour ens hipnotitza la migdiada volen contrastar-los amb l’agressivitat urbana de la perifèria encesa, busquin en qualsevol plataforma de cinema regida per persones una mica intel·ligents les comèdies coetànies franceses tan divertides, d’èxit i de temàtiques anecdòtiques diferents com Una raó brillant, A l’altra banda de la perifèria, Benvinguts al barri, El gran bany o La lluita de classes i constataran com la manera com es conforma el paisatge –que és el que ensenya Horaci– determina tant la reacció del cos que s’hi desenvolupa com el col·lapse d’un excés de sucre.