Casualitats de la vida, el capítol dedicat a Ronald Koeman de la sèrie nostàlgica sobre el dream team de Frank Bayer arribava dies després que l’heroi de Wembley critiqués la política de fitxatges blaugrana amb una d’aquelles adversatives clàssiques: “No discuteixo Gündogan, però fitxar un jugador de 22 anys és millor que un de 33.” Seria trampós si amagués que la reflexió de Koeman incloïa també Lewandowski, dos anys més gran que l’alemany i que va arribar via traspàs. Sí, Gündogan farà 33 anys a l’octubre. Però té molts elements perquè no es consideri precisament un mal fitxatge. Que hagi arribat lliure és dels més nítids, però no pas l’únic. Juga en un lloc en què el Barça té dos tresors de futur que fa temps que són present, com Pedri i Gavi. És dolent, combinar-los amb un futbolista de l’expertesa de l’alemany? Més encara quan l’equip ha perdut l’àncora del mig del camp dels últims quinze anys i que, per rellevar-lo, fitxa un altre jugador que supera la trentena però que no ve del primer nivell europeu, per més fiabilitat que hagi mostrat Oriol Romeu al Girona. En aquest context, l’ofici, el lideratge i la jerarquia del capità que ha aconseguit copa, lliga i Champions amb el City és molt benvingut. I m’estranyaria molt que tenir 32 anys el faci pitjor futbolista que quan en tenia 25. O no ha millorat en res, en aquesta etapa en què ha destacat i gaudit amb Pep Guardiola? Si una cosa té pendent el Barça de Xavi, és fer un pas endavant amb la pilota, i Gündogan sap de què va això. Un senyor fitxatge, Ronald.