Casu­a­li­tats de la vida, el capítol dedi­cat a Ronald Koe­man de la sèrie nostàlgica sobre el dream team de Frank Bayer arri­bava dies després que l’heroi de Wem­bley cri­tiqués la política de fit­xat­ges blau­grana amb una d’aque­lles adver­sa­ti­ves clàssi­ques: “No dis­cu­teixo Gündo­gan, però fit­xar un juga­dor de 22 anys és millor que un de 33.” Seria trampós si amagués que la reflexió de Koe­man incloïa també Lewan­dowski, dos anys més gran que l’ale­many i que va arri­bar via traspàs. Sí, Gündo­gan farà 33 anys a l’octu­bre. Però té molts ele­ments perquè no es con­si­deri pre­ci­sa­ment un mal fit­xatge. Que hagi arri­bat lliure és dels més nítids, però no pas l’únic. Juga en un lloc en què el Barça té dos tre­sors de futur que fa temps que són pre­sent, com Pedri i Gavi. És dolent, com­bi­nar-los amb un fut­bo­lista de l’exper­tesa de l’ale­many? Més encara quan l’equip ha per­dut l’àncora del mig del camp dels últims quinze anys i que, per relle­var-lo, fitxa un altre juga­dor que supera la tren­tena però que no ve del pri­mer nivell euro­peu, per més fia­bi­li­tat que hagi mos­trat Oriol Romeu al Girona. En aquest con­text, l’ofici, el lide­ratge i la jerar­quia del capità que ha acon­se­guit copa, lliga i Cham­pi­ons amb el City és molt ben­vin­gut. I m’estra­nya­ria molt que tenir 32 anys el faci pit­jor fut­bo­lista que quan en tenia 25. O no ha millo­rat en res, en aquesta etapa en què ha des­ta­cat i gau­dit amb Pep Guar­di­ola? Si una cosa té pen­dent el Barça de Xavi, és fer un pas enda­vant amb la pilota, i Gündo­gan sap de què va això. Un senyor fit­xatge, Ronald.