Tot­hom té viduïtats silen­ci­a­des, absències mal resol­tes que t’abra­cen una tarda de diu­menge sense pluja, que t’atro­pe­llen una nit d’estiu en una platja de brisa assos­se­gada, en defi­ni­tiva, que t’aban­do­nen en una car­re­tera comar­cal al cos­tat de la cadira buida d’una pros­ti­tuta: la vacuïtat omni­pre­sent de qui et va fer feliç amb una melo­dia de Tracy Chap­man can­tant a la revo­lució.

Enyo­rar és agra­da­ble i té una mirada estètica copi­osa per uti­lit­zar-ho com a cul­tiu lite­rari, és com viure dins un pai­satge llòbrec de Fri­e­drich o deam­bu­lar amb noc­tur­ni­tat pel barri vell d’una ciu­tat qual­se­vol. El gest absent per seduir qui va mar­xar sense plo­rar, qui no ens busca ni en una freda cançó de desa­mor.

De totes mane­res, quan el prisma de com jut­ges la rea­li­tat està tenyit sem­pre pel vel de la nostàlgia, lla­vors la resta de la pla­tea sent el plany fei­xuc de qui actua com una vídua amar­gada per un pre­sent que sem­pre li sem­bla insu­fi­ci­ent. Aquí entra­ria el gru­pus­cle de peri­o­dis­tes cata­lans cre­ients dels mots de Guar­di­ola qui ni els evan­ge­lis­tes amb les paràboles de Jesús de Nat­za­ret: Més papis­tes que Pep I.

Però siguem com­pren­sius, al final tot­hom té una neces­si­tat intrínseca a trans­cen­dir i la mort de Déu a mans de Nietzche ha por­tat a fli­par-nos amb el karma, ener­gies vàries, cons­tel·laci­ons diver­ses, i en la deïficació estúpida de per­so­nat­ges con­crets per la seva capa­ci­tat d’excel·lir en ter­renys mediàtics i ser bons comu­ni­ca­dors del mateix: a falta de Jordi Pujol per una qüestió de tràfic de mis­sals, bo serà tenir Guar­di­ola com el bon català que ens fa sen­tir millor com a país petit. Tot està per fer però no tot és pos­si­ble.

A par­tir d’aquí, podríem recor­dar que en Guar­di­ola és molt del Barça (i és veri­tat) però tam­poc va fer cap gest de tor­nar quan al pre­si­dent amb vocació de per­sona non grata se’l va fer fora; ha tro­bat un con­text de diners sense fi no pro­vi­nent del comerç de pro­xi­mi­tat per apli­car amb calma el seu model enve­ja­ble de fut­bol; i cada vegada li donem més l’esta­tus d’ora­cle de Cruyff quan ha pas­sat, de moment, el 25% de la seva car­rera com a entre­na­dor a Can Barça (i anirà bai­xant el per­cen­tatge). Ens estem pas­sant i ens fem mal.

En defi­ni­tiva, la culpa no és seva perquè tan sols es dedica a fer la seva feina (de matrícula d’honor, és un geni), però els por­ta­veus periodístics de l’asso­ci­ació de vídues d’en Guar­di­ola esgo­ten i aca­ben essent nocius per a un club que no tor­narà als anys de Guar­di­ola perquè tam­poc tor­na­ran els Valdés, Piqué, Puyol, Bus­quets, Xavi, Ini­esta, Messi. Per tant, només ens queda acos­tu­mar-nos a les absències fent que no sigui per­ju­di­cial per als que avui inten­ten aixe­car-nos de la misèria.

(Dit això, Pep, no t’enfa­dis, si vols tor­nar, ja ho saps).