Fa dies que no puc parar de posar-me les mans al cap llegint i comprovant els traspassos que s’estan concretant de futbolistes cap a l’Aràbia Saudita. Tots són jugadors contrastats, alguns d’ells referents als seus clubs de primer nivell i, fins i tot, autèntiques estrelles mundials. No seré jo qui descobreixi que en el món del futbol els diners ho mouen tot. Que els clubs són empreses i, més enllà de fer-nos aixecar passions i sentiments difícilment comprensibles per a alguns, tot el que els envolta és un negoci. I cada vegada més un circ. Ja va sorprendre el destí que va escollir Cristiano després de donar per acabada la seva aventura al Manchester United, però la fugida cap a l’or aràbic del portuguès, renunciant a les grans lligues i competicions, no va ser res més que la primera declaració d’intencions d’un projecte d’estat que passa per reforçar sobretot els grans clubs del país com l’Al Nassr, l’Al Ittihad, l’Al Hilal o l’Al Ahli. Les ofertes són irrebutjables per als jugadors, ho puc arribar a entendre, però el que em costa més són els casos concrets de jugadors que amb la carrera futbolística en la plenitud anteposen l’etiqueta de mercenari que els persegueix –moltes vegades de manera justificada– al fet de guanyar títols i fer història. Milinkovic-Savic, Neves, Firmino, Koulibaly, Brozovic, Fabinho, Mendy, Fofana o Saint-Maximin són alguns dels exemples clars que els comptes bancaris tenen un pes més important que les ambicions personals.