El centenari de la federació catalana de bàsquet ha estat un bon argument per tornar a veure competir les seleccions nacionals absolutes. La femenina ho va fer al maig, contra la selecció ucraïnesa a Fontajau, cinc anys després de l’última cita també a Girona. La masculina feia molt més temps que no es reunia. Divuit anys després, el Nou Congost de Manresa es va omplir per viure el retorn de Catalunya, que tot i estar fora de ritme van aconseguir, amb un parell d’entrenaments, prou cohesió com per plantar cara a l’Argentina.

Resignar-se a la disputa de partits amistosos seria molt trist, però programar-ne, sobretot si durant anys no se n’han fet, serveix si més no per mantenir la flama. El reconeixement internacional de les seleccions és una lluita que ha viscut molts capítols, amb fases d’esperança i massa frustracions. Ara que la nova llei de l’esport espanyola semblava generar una escletxa per a esports “amb arrelament històric i social a la seva respectiva comunitat autònoma” , la federació espanyola ja s’afanya a intentar vetar la basca de pilota. Res que no haguem viscut els catalans. Els cops de porta han reforçat la creença que, sense estat propi, no hi haurà seleccions competint de manera oficial arreu del món, i ara mateix el context polític ajuda poc a albirar un horitzó optimista. Mentre tots els mèrits esportius del país, que no són pocs, es deriven en medalles i títols espanyols, actes de reivindicació com el que es va viure a Manresa s’han de valorar. La federació catalana de futbol té encara pendent els partits de la selecció femenina, anul·lat en ple embolic per les impugnacions de les eleccions a la presidència, i el de la masculina, frustrat per la renúncia a última hora de Mali, que va deixar Lleida sense partit i Bojan Krkic, sense homenatge. Ni volem ni podem conformar-nos amb partits de costellada, només faltaria, però renunciar a tot tampoc ens farà cap bé.