A principis del segle passat, el catalanisme del sud mirava cap al nord. I s’esforçava per establir complicitats entre ambdós costats de la frontera a través de la cultura, el folklore o l’esport. Un exemple el trobem en el rugbi. Cap a la tercera dècada del segle, els primers clubs tot just començaven a fer camí al sud. La Unió Esportiva Santboiana, l’entitat pionera, s’havia fundat el 1921 i l’any següent es va crear la federació catalana. Al nord, en canvi, el rugbi havia arrelat anys abans i aixecava passions. La Unió Esportiva Perpinyanenca (la USP) havia guanyat tres campionats francesos en pocs anys de diferència (el 1914, el 1921 i el 1925) i aquelles victòries tenien una repercussió que anava molt més enllà de l’esport. L’escriptor Horari Chauvet afirmava el 1925 que “el que no hem aconseguit amb els nostres llibres, ni amb la política, ni amb el folklore, ho hem aconseguit amb l’esport: oferir una ànima al nostre poble”.

Des de la Catalunya del sud se seguia amb passió la trajectòria de l’equip del Rosselló. El 19 d’abril del 1921, dos dies després del segon campionat de la USP, La Veu de Catalunya, el portaveu oficiós de la Lliga Regionalista, es feia ressò de la “victòria catalana” i s’engrescava amb una arenga patriòtica: “El triomf dels nostres fills, com l’enlairament de la nostra pàtria, tot és palpitació del cor del nostre poble, tot és igualment vida catalana, tot és fruit saborós de la nostra voluntat, sempre desperta.” Resulta fàcil trobar reflexions com aquesta a la premsa de l’època, que posen de manifest fins a quin punt els èxits de l’equip de la capital del Rosselló anaven molt més enllà d’una fita exclusivament esportiva i superaven la frontera imposada pels estats. Pocs dies després, un “estol de sportsmen i patriotes” (tal com els definia un periodista) van organitzar un partit d’homenatge a la USP. El 13 de maig, l’equip del Rosselló es va desplaçar a Barcelona per jugar dos partits d’exhibició contra el Racing Club de Narbona, una selecció de jugadors occitans. L’enfrontament es va viure com una autèntica festa, a l’altura de la visita que havia fet mesos abans el mariscal Joffre, l’heroi nord-català de la Gran Guerra, que ja havia mobilitzat la societat barcelonina.

L’experiència es va repetir quan la USP va guanyar el tercer campionat. La victòria, a més a més, va coincidir amb la de l’equip de futbol del Barça a la lliga espanyola, amb la qual cosa “els dos campionats més preuats dintre les terres dels dos Estats han vingut a mans nostres”, tal com es remarcava des de L’Esport Català. En aquella ocasió es va disputar un partit d’homenatge entre la Unió Esportiva i el Tolosa. Aprofitant el desplaçament, la publicació va entrevistar Jep Pascot, el capità de l’equip rossellonès. El jugador es va esplaiar amb els valors del rugbi (que la premsa batejava com a “futbol rugby” o bé com “una modalitat del futbol”) i va assegurar que era l’esport idoni “per embalar els catalans”; sobretot, per “les condicions físiques de la raça i el seu temperament d’efervescència”. Pascot també es va engrescar a fer una reflexió nacional: va afirmar que “a la nostra terra són també els catalans d’aquesta banda del Pirineu que viuen al sud de França [...] els que van seguint més apassionadament la nostra gesta” i va sentenciar que “l’afinitat de raça ens uneix per damunt de les fronteres que separen els nostres països”. El rugbi, doncs, permetia superar fronteres.