Que Barcelona és etnocèntrica ho sabem tant com que és provinciana, i que Girona, tot i que també, no n’és tant, igualment –com podríem dir gairebé el mateix bescanviant un nom per l’altre–. I és en el matís d’aquest gairebé on hi ha l’eix del pèndol que fa anar l’aficionat a favor o en contra de l’equip de futbol que el representa quan s’enfronten.

Amb l’Espanyol a segona, la dicotomia variable dels eixos nacional i social que, diuen, configuren la dialèctica catalana se simplifica, perquè el sucursalisme de l’Estat confós amb la nació conveïna s’identifica amb l’essència del Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona –com orgullosament s’anomena (i dit sigui respectant la tradició, la majoria i tenint sempre present que hi ha gent per a tot, a cada casa).

Així, en principi, l’adscripció nacional tant dels seguidors de l’equip de futbol gironí com dels de l’àrea d’influència de Barcelona no té cap dubte (i això val tant per als qui viuen al país com per als qui segueixen aquests clubs des de l’altra banda de les fronteres reconegudes pels lobbies dels estats d’Europa).

Notem que en una situació normal –habitual, on es distingeixin els conceptes de nació, d’estat i de país– els dos paràgrafs precedents no farien cap falta i tot plegat seria més còmode, però som on som i estem com estem, i bé que, si volem sobreviure, en català s’ha de poder parlar, encara que sigui amb l’esforç d’haver-ho de puntualitzar tot, de qualsevol cosa.

Tenim, per tant, que, deixant el sentit de pertinença nacional de banda, la particularitat de la ciutat de procedència de cada equip podria determinar l’atracció de les simpaties dels seguidors en funció d’una raó ben pobra com és el punt del mapa, o d’unes quantes altres raons més complexes, com són totes aquelles que ens fan entendre el món a partir dels paràmetres –o del paisatge– assumits des de la nostra infantesa. Per dir-ho rasament: l’amplada de qualsevol carrer del món és la proporció de l’amplada del carrer de casa. D’aquesta manera, entre el Besòs i el Llobregat, per al Barça, i entre el Ter i l’Onyar, a favor del Girona.

Ja es veu, però, que això no és prou així i que hi ha d’haver alguna altra cosa.

Si no ens haguessin dit i repetit que les ideologies han mort i que la lluita de classes ja és història, encara tindríem on agafar-nos per distingir un club de l’altre, o si els gremis no haguessin desaparegut o les mútues i els sindicats encara no s’haguessin integrat en el sistema de negocis. O bé si la gestió de totes dues entitats esportives respongués a alguna cosmovisió alternativa.

Al capdavall, doncs, allò que queda i distingeix els dos clubs és el volum i la transcendència. I és aquí on els ismes etnocèntrics i provincians, tant a favor com en contra, ens ajuden.

Als qui pateixen que, per a Barcelona, el que es fa a Girona fa tuf de folklore i que, per Girona, el que passa a Barcelona irradia esnobisme, quan s’enfronten els dos equips de futbol el pèndol els oscil·la entre l’un i l’altre per saber a quin pertànyer. I és aleshores quan el matís del gairebé els permet decantar-se.

Que el futbol és un aparador al món i que hom hi projecta l’ànsia de fer-se veure és tant així que fins i tot la ximpleria (i tothom és, poc o molt, sempre o a estones, ben ximple) decora el seguidor amb els colors de l’equip on diposita els seus delits (insignificants o hiperbòlics) i, al davant de l’objectiu d’una càmera de televisió, es remou com si un mosquit li volgués xuclar les còrnies.

Així que, quan s’enfrontin tots dos, haurem d’anar a favor d’aquell per al qual la victòria ens suposi la millor ambaixada.