Comença la temporada, la meva quinzena com a soci i el nostre segon (segon) any a primera. El primer (segon) any ja sabem com va acabar i l’ombra d’aquella patacada no ens abandonarà fins al maig. No sembla que aquest curs tingui gaires paral·lelismes amb el 2018/2019, més que res perquè a Míchel ens el creiem tots, a Eusebio no se’l creia ningú, i la plantilla d’aquest any és millor que aquella. Tot i això, hem de tancar l’equip. Falten un parell de fitxatges, un davanter i un pivot ¿què et semblen Stoichkov i Delaney, Quique? ¿Estarien bé, no? Totes dues peces, ja us aviso ara, arribaran la mitjanit del 31 d’agost i no seran cap d’aquestes que us dic jo.

Passen les temporades i alguns aspectes no canvien. No canvia la lentitud fitxant, ni l’atrocitat de començar la lliga amb el mercat obert i haver de patir per si Arnau volarà o no, ni tampoc canvia l’opacitat del club a l’hora de dir-nos el preu dels fitxatges i les clàusules dels jugadors. El que continuarà igual és el mal funcionament dels bars i accessos a Montilivi, els surrealistes horaris dels partits, els pedaços a les graderies, les queixes pels enviaments dels carnets, els rondinaires de Twitter, el menysteniment mediàtic i el patiment recurrent.

Avui comença una nova temporada. Jo tampoc canviaré i veuré una altra vegada l’estrena del Girona en un bar de l’Escala; si sou per allà, ens hi veurem. “Tinc el hype molt pujat” que diuen els modernus, però ja se sap, dues derrotes i un empat i ja començaran els “aiaiai, uiuiui” habituals. Passen les temporades i alguns aspectes no canvien mai.