Parada d’Espa­nya. Verda sem­pre, llar­dosa eterna, em con­du­eix a l’inici del pele­gri­natge on tan sols ascendíem can­tant el Born to run amb el puny enlaire men­tre abraçàvem amants ita­li­a­nes, i els dies equívocs de la nos­tra joven­tut, hi airejàvem la ves­sant deca­dent de la nos­tra consciència tot recor­dant els ver­sos de Gil de Biedma sobre el bar­ra­quisme dels sei­xanta: que la ciu­dad les per­te­nezca un día. / Como les per­te­nece esta montaña, / este des­pe­da­zado anfi­te­a­tro / de las nos­tal­gias de una bur­guesía.

Així doncs, ini­ciem l’ascens al Sinaí dei­xant el Paral·lel de sexes asimètrics a l’esquena, grim­pant les Tor­res Vene­ci­a­nes amb el gest bur­la­ner Ono­fre Bou­vila, i seguint per les vore­res de la Fira de Bar­ce­lona ben arram­bats men­tre t’asse­nyalo les fonts on els ena­mo­rats de l’ombra del vent, o sigui nosal­tres, les vam omplir en un con­cert de Bon Jovi per­dut en l’oblit d’una pregària de Van der Rohe: I’m fee­ling like a Mon­day but some­day I’ll be Satur­day night. Petó llarg i suat, esti­mada Maria Cris­tina, d’aquells de t’estimo perquè dura bas­tant i vull viure tres vides al teu cos­tat. No vam aca­bar la pri­mera.

Con­ti­nuem. Esca­les mecàniques men­tre ens ele­vem amb el mapa mut de Bar­ce­lona a la rere­guarda de la nos­tra memòria. Com­pli­cat. Dur. Com­plex. Les esca­les mecàniques reque­rei­xen l’esforç físic de posar el peu al moment apro­piat per no fer l’espa­gat enmig d’una legió de foras­ters insen­si­bles al teu dolor. S’ha de ser molt culer per accep­tar aquest ins­tant d’estricta mesura cor­po­ral amb for­mació rítmica. Home­natge a Ger­va­sio Deferr. Seguim. Dues opci­ons. Girem a la dreta enjar­di­nada per­sis­tint amb l’odis­sea neuròtica d’esca­li­na­tes robo­tit­za­des, o mos­trem un valor espartà i rea­lit­zem l’esforç físic d’ele­var el nos­tre propi cos per l’ascensió al MNAC fins al punt precís on ado­les­cents euro­peus es foto­gra­fien abans de l’enèsima bor­rat­xera medi­terrània: les pros­ti­tu­tes pretèrites de les Corts eren un pro­blema rela­tiu, però els gui­ris igno­rants de la Majes­tat Batlló, lleig, Ada Coll­boni, lleig.

Pas­sem per dar­rere el MNAC pen­sant si calia un edi­fici monu­men­tal que ens apartés del nos­tre objec­tiu final, i fem el dar­rer còmput d’esca­les amb coman­da­ment a distància fins acce­dir a la zona olímpica on hi bufa un aire que pre­fe­ri­ria aban­do­nar-me per Llançà un gener de tra­mun­tana, perquè sí, molt canvi climàtic i bale­nes sense plàncton, però en aquesta mun­ta­nya hi fot un fred de pis­tes que impos­si­bi­lita gau­dir d’una vin­tena de par­tits durant una tem­po­rada: el sacri­fici d’en Sunyol encara, però esca­lar fins on Mara­gall va per­dre l’espar­de­nya ja és massa per al bon culer de buf, en Bakero ja torna a fer la pas­sada enrere.

Final­ment, un cop acon­se­guit el cim del nos­tre Gòlgota sense l’ajuda de Simó de Cirene i amb l’esguard cla­vat al peve­ter apa­gat, ens hem de fami­li­a­rit­zar amb l’antiga casa de l’Espa­nyol, la porta, el seient, la distància visual pro­vo­cada per la pista del número del Tri­ci­cle, i res, just en aquell precís ins­tant que m’aca­ro­nes l’esquena i em sento amb el deure acom­plert de sal­va­guar­dar el club des de l’exili, et comento sense fer­mesa si no seria just que en Laporta m’aplaudís per l’esforç de mal­gas­tar dos anys fent ruta entre­mig d’una mun­ta­nya on van afu­se­llar Lluís Com­panys, Helena de Borbó no es va eixu­gar els mocs, i em vas obli­gar a veure-hi en Miguel Bosé. La teva res­posta, com sem­pre, va ser d’una sin­ce­ri­tat ena­mo­ra­dissa: no serà tant, amor meu; no has anat al Viet­nam, has pujat a Montjuïc uti­lit­zant les esca­les mecàniques.