Les imatges fan feredat. Una corrua d’alpinistes que escalen el K2 passen literalment per sobre d’un portador que jau moribund just al conegut com Coll d’Ampolla, un flanqueig molt delicat de l’ascensió, situat a 8.200 metres d’altitud, que transita per sota d’una rimaia de gel. Amb una indiferència que resulta ofensiva, els alpinistes –ara amb una cama, ara amb l’altra– salten per sobre de Mohammad Hassan, que és com es deia el portador, i continuen el seu camí cap a la glòria. Segons diversos testimonis, Hassan havia caigut uns metres colpejat per una petita allau quan travessava el Coll d’Ampolla. Va quedar penjat de caps per avall, lligat a la corda fixa i malferit. No va ser fins al cap d’una hora que Halung Dorchi Sherpa, guia d’una altra empresa, i un operador de càmera de l’expedició de la noruega Kristin Harila el van poder remuntar a força de braços i retornar-lo a la ruta. Era el 27 de juliol passat, dia en què més d’un centenar d’alpinistes van fer cim a la segona muntanya més alta del món. Esterniat i amb la màscara d’oxigen trencada, Hassan va agonitzar durant tres hores mentre veia desfilar per sobre seu els alpinistes que es dirigien al cim. Fins que va passar avall.

Algun cop he escrit que a la muntanya s’amplifiquen els comportaments que tenim a la terra baixa. Tant els positius com els negatius. I en aquest cas l’egoisme i la falta d’empatia van arribar a cotes màximes encarnats en uns alpinistes que, entre cella i cella, només hi tenien una cosa: fer el cim. Hi ha dues consideracions que cal tenir en compte. Primer: els valors ètics més bàsics no es poden entendre de la mateixa manera a l’alta muntanya i en situacions de perill; una actitud censurable en la nostra rutina diària pot ser del tot comprensible a més de 8.000 metres. Segon: les possibilitats de rescatar Mohammad Hassan i salvar-li la vida eren pràcticament nul·les. El lloc on es va produir l’accident, a gran altitud i d’alta dificultat tècnica, era el pitjor per organitzar-hi una operació de rescat amb èxit. El deure, però, era intentar-ho. I això no va passar. Ningú va moure ni un dit. Per als alpinistes que passaven per sobre de Mohammad Hassan era molt més valuós fer cim i tornar a casa per explicar-ho que no pas la vida d’aquell portador.

Una pregunta em ve al cap. Què hauria passat si l’accidentat, en comptes de ser un pobre portador pakistanès, hagués estat un alpinista occidental? Ja us la responc jo mateix. S’hauria fet mans i mànigues per intentar salvar-li la vida en comptes de deixar-lo al mig de la ruta com un gos sarnós. Molts cops he llegit com s’ha fet l’impossible per rescatar alpinistes del primer món en perill, a vegades sense èxit. Les expedicions, agències, federacions i ambaixades no han estalviat mitjans per salvar la vida d’alpinistes del primer món en dificultats. I molts col·legues han posat en risc fins i tot la seva pròpia vida per salvar-ne una altra, a vegades sense ni conèixer l’accidentat personalment. Hassan, en canvi, no va merèixer aquesta consideració. En un vídeo filmat per un altre guia se’l veu estirat sobre la neu, mentre diversos alpinistes el deixen enrere amb total indiferència. Només una persona està aturada a la seva altura, sembla que per parlar-hi i atendre’l. És el mínim que es pot esperar en aquesta situació. Potser ja no se li podia salvar la vida, però, en la mesura que les condicions ho permetessin, calia aturar-se, parlar amb ell, agafar-li la mà, preguntar-li per la seva família i acompanyar-lo fins al final. I sí, Mohammad Hassan tenia família: una dona, tres fills i una mare per qui havia assumit més responsabilitats en aquesta expedició. Volia guanyar més diners per poder pagar-li el tractament d’una malaltia.