Per deixar-ho clar d’entrada: Jennifer Hermoso em sembla una esquirol, com totes les que se’n van anar als antípodes a guanyar la copa del món per a la selecció de noies de la Real Federación Española de Fútbol; ja sabia a què i amb qui es jugava els quartos. Altres noies força més vindicatives es van quedar a casa mantenint una dignitat admirable que aquesta es va vendre per vanitat i negoci. Tants tatuatges dolorosos com duu al cos, me la fan model del tipus de persona que no m’agradaria que triomfés, per vana i flasca. I trobo que tot el que no sigui avergonyir aquests comportaments ens aboca a la salvatgia.

Escrit això, em té al costat per defensar que ella també pugui ser com el pitjor dels homes; i com a tal, la combatré, perquè tots aquests mercenaris al servei del patriarcat que ens esclafa –sí, elles també, mercenàries–, aspirant al mateix tracte de les elits futbolístiques, van en contra de la dignitat de les persones i de la igualtat de drets i deures. Ves, que ens confonen la revolta.

I com que es pot ser molt rebuscat i justificar que amb la vergonyosa anada a Austràlia i Nova Zelanda es va aconseguir molt més, havent guanyat el torneig mundial, que no pas les 12 joves que havent dit que prou es van quedar a casa sacrificant honors i riqueses, haurem de donar la raó, tots plegats, a qui faci servir aquesta excusa per netejar-se la consciència i poder-se mirar al mirall sense escopir-se; sí, realment, com a campiones, aquestes noies han fet que tot el món veiés fins on arriba el macho hispánico, el señorío, la caballerosidad i el latin lover i com n’estem, de sotmesos, a l’imperi de la llei de qui la fa més grossa, que és l’essència, per si no ho saben (i sembla que no), de tota monarquia, de tota estructura patriarcal, jeràrquica, fonamentada en allò que s’aconsegueix amb el que es duu entre les cames (sigui ariet o clofolla).

Llegeixin els estatuts de l’entitat privada (sic) de la Real Federación Española de Fútbol i l’articulat de la Ley del deporte 10/1990 que la protegeix i ens hi obliga i ja me’n daran resposta. O recordin l’altra obscenitat, també a l’acte de lliurament del ceptre futbolístic mundial, de l’emir de Qatar imposant una capa d’or sobre Messi i, si no és pas que els pesa més la repressió del sexe que la idolatria del capital, convindran amb un servidor que, en això de la lluita contra l’abús de poder, tots hi som mercenaris i esquirols a conveniència.

I això fa por, perquè no hi ha força més terrorífica que la histèria social desfermada, que l’eslògan rere el qual tots els conversos s’arrepleguen per clamar la venjança alliberadora d’una mala consciència; de la Santa Inquisició, Espanya en sap un munt i el món, de nazisme, maccarthisme i estalinisme, un altre.

Sí, forçar un petó no és pas més abjecte que forçar una reverència, com totes dues mostres d’imposició no en són tant com la submissió, la violació de la voluntat que representen. I sí, refregar-se l’engonal davant del públic de mig món és de tan mala educació com exposar els atributs de la riquesa als ulls dels miserables, com som tots, en tant que una i altra exposició es fonamenten en la fuetada del senyor que ens educa a respectar qui la fa més grossa.

I sí, canviar l’ordre de tot això és la gran revolta feminista i no veig pas que ni Jennifer Hermoso ni tants cridaners i signataris estiguin per aquesta causa ni per veure partits de futbol amb dones i homes barrejats, com tantes i tantes –si no totes– pràctiques esportives que volem sense distincions ni barreres; i això sí que és tenir ben posat el que sigui que es tingui entre les cames i no pas la perversió de bescanviar el rol de l’aprofitada pel paper de l’heroïna.