Els futurs dictadors del vestidor del Barça

Ni als vui­tanta vivíem a la glòria ni ara estem immer­sos en una decadència col·lec­tiva post­mo­derna; al con­trari, tota com­pa­ració entre èpoques ha de lle­gir les sin­gu­la­ri­tats con­cre­tes, i alhora, dis­tin­gir l’evo­lució dels judi­cis morals en acos­tar-se a la rea­li­tat. Així doncs, per posar dos exem­ples, estem millor amb la gestió de la sida gràcies al conei­xe­ment i pre­caució d’aquesta, però alhora estem pit­jor per edu­car els fills en la lli­ber­tat que teníem quan fèiem del car­rer una habi­tació més de la nos­tra llar: la nostàlgia és el llen­guatge dels des­ar­re­lats al pre­sent, i l’excés d’apo­lo­gia de l’ara i l’aquí, el voca­bu­lari dels des­me­mo­ri­ats que neguen les herències pas­sa­des.

A par­tir d’aquí, si pre­nem el tema con­cret dels fut­bo­lis­tes joves amb aurèola de futu­res estre­lles, veu­rem que en aquest punt hem aban­do­nat el sen­tit comú per pren­dre el camí ine­xo­ra­ble de l’apo­ca­lipsi ina­pel·lable. La renúncia a les jerar­quies reque­ri­des dels enyo­rats noranta en què Guar­di­ola madu­rava sota la tutela d’un Cruyff que li va etzi­bar al pri­mer par­tit “Has jugat més lent que la meva àvia”, ens ha dut a debats para­noics que mos­tren el des­con­cert gene­ral de qui ha per­dut el rumb a l’hora d’edu­car els seus fills: la hiper­pa­ter­ni­tat arriba al fut­bol.

Pri­mer vam haver d’aguan­tar l’estu­pi­desa ser­vil de si Gavi (19 anys) podia supor­tar dues suplències segui­des sense enfa­dar-se; lla­vors, l’eterna dis­cussió àrida de si Ansu (20 anys i genolls tren­cats) feia cara moc perquè dis­po­sava de pocs minuts a pesar d’anar al ralentí; més tard, el rere­fons de la reno­vació de Balde quan va rea­lit­zar deu caval­ca­des de mèrit (19 anys i repre­sen­tat pel secre­tari tècnic a l’ombra), i final­ment, la dis­cussió deli­rant nivell pares helicòpters de si Lamine Yamal (16 anys, o sigui, nas­cut quan Guar­di­ola entre­nava el B) accep­ta­ria un segon pla després d’una explosió objec­tiva pro­vo­cada, entre d’altres coses, per la inca­pa­ci­tat de fit­xar extrems de qua­li­tat. Ras i curt, l’estem cagant quan par­lem de nens inex­perts com si fos­sin vete­rans res­pon­sa­bles, ja que trac­tant d’estre­lla qui no té la madu­resa per admi­nis­trar el fet de ser un refe­rent, doncs res, estàs recons­truint el per­so­natge més con­cor­re­gut els dar­rers anys al ves­ti­dor del Barça: nens mimats amb ànima dic­ta­to­rial capaços de mal­me­tre la gestió espor­tiva i econòmica del club.

De totes mane­res, també s’ha de dir que hi ha un ves­sant incon­tro­la­ble que difi­culta la con­ducció emo­ci­o­nal d’aquests juga­dors, ja que hem pas­sat de la rea­li­tat pretèrita en què el Guar­di­ola de torn era un sex-sym­bol que anava pel car­rer amb certa nor­ma­li­tat, a ser vícti­mes dels fami­li­ars xucla­dors espe­ci­a­lis­tes a no fotre pal a l’aigua: menors d’edat con­ver­tits en marca comer­cial quan encara no tenen edat de votar. Així doncs, en aquest con­text de gallina dels ous d’or en què se’ls treu a sub­hasta sense mirar el qui ni el com, se’ls ven també la gran men­tida que pot con­ver­tir-los en idi­o­tes: el fut­bol et deu alguna cosa i no accep­tis viure en un segon pla perquè tam­poc has d’apren­dre tant dels altres. Ego­cen­trisme abso­lut.

En defi­ni­tiva, el Barça recu­pera l’èxit de sos­te­nir-se fut­bolísti­ca­ment amb la Masia, però també ha de ser valent per fer un Ilaix Moriba les vega­des que faci falta, men­tre nosal­tres, entorn periodístic ave­sat a gran­di­loqüències èpiques per qual­se­vol xim­ple­ria, trac­tem amb justícia aquesta gene­ració excep­ci­o­nal sense obli­dar real­ment el que són: joves que no han empa­tat amb gaire ningú i neces­si­ten picar molta pedra per ser trac­tats com impres­cin­di­bles.