El desafiament insensat de la federació espanyola

Va ple­gar Rubi­a­les, només quan no va tro­bar més sor­tida, però la marxa del pre­si­dent no ha resolt ni de bon tros el caos a la fede­ració espa­nyola de fut­bol. L’incendi al vol­tant de la selecció espa­nyola feme­nina és dels gros­sos. Les fut­bo­lis­tes exi­gien una rees­truc­tu­ració pro­funda, més enllà de la marxa de Rubi­a­les i de Jorge Vilda, per tor­nar a la selecció. La pri­mera con­vo­catòria de Montse Tomé, inclo­ent –per sor­presa i sense con­sens– la gran majo­ria de mun­di­a­lis­tes i fins i tot algu­nes que hi havien renun­ciat per prin­ci­pis com Mapi León i Patri Gui­jarro, és una mani­o­bra per­versa per aug­men­tar la pressió cap a les juga­do­res. La mateixa fede­ració que una estona abans de la con­vo­catòria asse­gu­rava en un comu­ni­cat que volia començar una nova etapa, ins­tava les juga­do­res “a sumar-se al canvi lide­rat per la fede­ració” i par­lava d’un “clima de con­fiança mútua”. Les pro­ta­go­nis­tes es van assa­ben­tar en directe, a través dels mit­jans, que eren cita­des. Una molt mala manera de ven­dre rege­ne­ració. El des­a­fi­a­ment és insen­sat. Les juga­do­res, cita­des d’un dia per l’altre, miren de tro­bar la manera d’evi­tar el càstig, perquè la llei de l’esport espa­nyola amenaça fins i tot d’inha­bi­li­tació. La guerra con­ti­nua.