A la dècada dels vuitanta, quan l’oferta de sèries televisives no era inabastable com ara sinó més aviat escadussera, n’hi havia una on un grup de quatre excombatents nord-americans acusats injustament es guanyaven la vida com a mercenaris anant amunt i avall amb una furgoneta negra. Aquí els vam conèixer com El equipo A. Al final de cada capítol i després de moltes peripècies, explosions, trets que no mataven ningú i unes quantes bufetades, sempre guanyaven, i Hannibal, el cap, deia la seva frase més icònica: “M’encanta que els plans surtin bé.”

A les sèries els plans solen sortir bé, però a la vida real no. No sé quantes persones coneixeu que la seva vida s’ajusti fil per randa a una planificació preestablerta. Jo ben poques, per no dir cap. Fets inesperats, canvis d’opinió, oportunitats laborals, acomiadaments, desenganys amorosos, hi ha mil factors que fan complicat seguir allò planificat i complir-ho.

Els propagandistes oficials deien que la Vuelta d’aquest 2023 comptava amb més candidats al podi i hi hauria més lluita per guanyar que al Giro o al Tour. No només ha estat fals, sinó que ha succeït tot el contrari. L’equip neerlandès Jumbo ha dominat de tal manera que ha guanyat com, quan i amb qui ha volgut. El podi l’han copat tres ciclistes d’aquest equip, un domini i una superioritat gairebé mai vistos en una altra volta de tres setmanes, excepte a la Vuelta del 1966, quan no hi va haver equips que no fossin espanyols. Diuen que les comparacions són odioses, però més aviat em sembla que sense comparar, en l’esport o en la política, no podem entendre gaire res.

El principal antagonista de l’equip Jumbo havia de ser el flamenc Remco Evenepoel, vencedor de la Vuelta de l’any passat. Ha guanyat moltes curses importants d’un dia, com el mundial o la Lieja-Bastonya-Lieja, però vol ser un ciclista dels que guanyen curses de tres setmanes. Són els corredors més regulars, els més complets, els que més bé es recuperen, els més bons en tot. Però a l’etapa 13, que va començar tercer de la general, a 80 quilòmetres de l’arribada va rebentar com poques vegades s’ha vist en un vencedor de l’any anterior. A la línia d’arribada al cim del Tormalet va entrar dels últims i va perdre gairebé mitja hora, cosa que el deixava sense cap oportunitat de lluitar per guanyar la classificació general.

En lloc de deprimir-se, o abandonar, o lamentar-se de la seva mala sort perquè no podia aconseguir el que havia planificat, va decidir canviar d’objectius i provar de demostrar-se a ell mateix i al món que no era tan dolent. El dia següent deixava el gran grup d’inici i s’escapava, cosa que no fan gairebé mai els que volen guanyar la classificació general. I 155 quilòmetres després guanyava en solitari. Però no en va tenir prou i va continuar entrant a les escapades, dia sí dia també, i va aconseguir tornar a guanyar l’etapa 18.

No sé què podrà fer o què voldrà fer en el futur Remco Evenepoel, m’imagino que voldrà seguir guanyant clàssiques i intentant guanyar una gran volta, si pot ser el Tour de França. Això és el que gairebé tothom espera d’ell. Però potser no és el que pot fer, ni el més divertit. Thomas de Gendt, un altre flamenc, el 2012 va quedar tercer al Giro, però mai més va voler repetir un resultat tan bo a la general perquè per fer-ho has d’anar amb els millors a cada etapa i no pots fallar cap dia, i ell no volia aquesta pressió. Li agrada anar escapat i si no guanya l’etapa no passa res, ho tornarà a provar l’endemà o un altre dia. Sense pressió. Jugar. I amb aquesta actitud ha aconseguit ser un ciclista de llegenda, estimat per tothom a tot arreu. Si hagués intentat disputar les generals, segurament no hauria guanyat res i seria un més dels que acaben entre els 10 o 20 primers, cosa que és dificilíssima, però solen ser perfils oblidats per la majoria dels aficionats, a qui solen agradar més els que intenten gestes èpiques, tant si ho aconsegueixen com no.

Planificar està molt bé, sobretot perquè així pots acabar fent una altra cosa. Com deia John Lennon, la vida és el que passa mentre estàs ocupat fent altres plans.