El primer partit de la temporada

Des de dilluns els nens estan insu­por­ta­bles. Diu­menge juguen el pri­mer par­tit i, és clar, els ner­vis fruit de la il·lusió neces­si­ten bellu­gar-se. Arri­ben del cole i el pri­mer que fan és ves­tir-se de fut­bo­lista. Abans de dor­mir, pre­pa­ren l’equi­pa­ment sense cap arruga. El dia del par­tit s’aixe­quen sense remu­gar, es ves­tei­xen a la pri­mera i recu­llen l’esmor­zar de seguida. És una delícia. El camp els espera. Només volen córrer, tocar la pilota i sen­tir com els pares els obser­vem de lluny, però sense cri­dar perquè els fa ver­go­nya, tot i que ens miren de reüll per si estem atents.

Comença el par­tit, per fi. Tot l’estiu espe­rant el moment. Ni la pis­cina ni el mar han pogut fer obli­dar el plaer indòmit de jugar a fut­bol. El rival té un juga­dor molt bo. Porta el 10. Els sobre­passa tres caps. Agafa la pilota, corre i fa gol. Un, qua­tre… molts. No és un par­tit avor­rit, perquè ells també ata­quen a base de picar­dia, però encara no tenen la força física necessària. El 10 dese­qui­li­bra el joc perquè els seus com­panys només juguen a mirar com agafa la pilota, se la tira enda­vant, xuta i cele­bra el gol. Els entre­na­dors no li diuen res. El podrien enviar de defensa, dir-li que ha de pas­sar la pilota o jugar al pri­mer toc… Se’n poden empes­car mil i una, però no. Muts i a la gàbia. Ja els deu estar bé. Que­den pocs minuts i final­ment el can­vien. Que no sigui dit que no juguen tots. S’acaba el joc. Enho­ra­bona, han gua­nyat un par­tit amistós.