A Girona vivim un batibull emocional contradictori de difícil solució avui dia. El futbol, que havia de ser un camí de roses i felicitat, per negligència o inoperància, ens ha angoixat fins a engolir-nos al tren del descens. D’impossible al gener, hem patit prou indicis que ens encaminen a un desenllaç taquicàrdic, venturós que no acabi en tragèdia. Avui, que Montilivi és el dolor punxant de la processó del Sant Enterrament, s’hi encarna una histèria col·lectiva ja oblidada. Per viure enmig d’un drama, l’experiència és un grau. Per això, fem sonar la cantarella de la resignació: si baixem, almenys l’abonament serà més barat. Les xafarderies de mala maror que s’escampen de dins del vestuari no ajuden a revertir el col·lapse futbolístic hiperbòlic que em fa enganxar a un Leganés-Osasuna per suplicar la derrota local. Però no ens fem il·lusions, perquè si hem de dependre d’altres, ja podem començar a assimilar la nostra derrota. Només cal considerar el calendari dels pepineros.

En canvi, el Bàsquet Girona, que feia olor d’impossible, viu en una calma que és un èxit bestial i l’Uni, que semblava vagar a la deriva, ens reclama per omplir Fontajau per ser campiones de la lliga regular, una autèntica heroïcitat.

Amb aquest batibull emocional, respirem amb calma per afrontar amb enteresa el que ens hagi de venir i demanem clemència perquè al maig, coincidint amb les flors, no sigui veritat l’infaust tòpic de Girona, temps de plors.