El 29 de juny de 1939, el camp de les Corts torna a obrir les portes. Es tracta del primer partit després de l’ocupació de Barcelona per part de l’exèrcit franquista. El club ha estat prèviament depurat, amb una junta gestora formada per gent addicta al règim; però les autoritats també volen “purificar el camp dels malignes esperits separatistes” i escenificar la “reincorporació oficial del Barcelona a l’esport espanyol [...] a través d’un acte patriòtic-esportiu”, tal com es pot llegir a la premsa. La tria del rival no és atzarosa. L’Athletic Club de Bilbao, com el Barça, s’ha convertit en un símbol del separatisme i, com a tal, en enemic del nou règim.

L’estadi ha estat guarnit amb la simbologia feixista. A la tanca que separa el públic s’ha instal·lat una faixa amb els colors de la bandera espanyola; i a les grades també onegen les banderes falangista i del requetè. A la tribuna s’hi pot veure “un escut imperial d’Espanya de bronze” que la junta gestora ha decidit comprar en la seva primera reunió. Al partit hi assisteix una representació de l’esquadra italiana que, en pocs mesos, ha passat de bombardejar la ciutat a ser-ne la convidada d’honor. Quan sonen els himnes, els assistents es posen drets amb el braç alçat. La premsa recordarà que en aquell instant “el públic es conté en els pits, dominat tothom per la més pura de les emocions, que és el sentiment de respecte i disciplina que infon el sentit de la Pàtria”.

L’aquelarre segueix amb els parlaments de les autoritats, obsedides a espantar els mals esperits del separatisme. El president de la comissió gestora, Joan Soler i Julià, comença el seu discurs amb crits de “¡Viva Franco!” i “¡Arriba España!” que, segons la premsa del règim (que és l’única que es publica), són contestats “amb entusiasme” pel públic. Soler i Julià també recorda que aquella diada “quedarà gravada a la nostra ment com la de l’alliberament i que sota l’empara de la bandera nacional que acaba de ser hissada ens hem de sentit més forts i més animats que mai”. El president, totalment extasiat, acaba la seva intervenció fent de mestre de cerimònia d’una arenga feixista: “Ara, dempeus i amb el braç enlaire, contestin amb mi: ¡Socios del FC Barcelona, caidos por Dios y por España! ¡Presentes! ¡Viva España! ¡Viva Franco! ¡Arriba España!” Tot seguit pren la paraula el cap de les forces d’ocupació, el general Eliseo Álvarez-Arenas, que comença confessant: “El meu cor en aquest moment salta d’alegria al meu pit en veure’m entre vosaltres i en estar en aquest camp envoltat de la bandera nacional.” El general també s’engresca en una reflexió identitària i proclama que “sentint-se espanyol és quan se sent de veritat català”. I, finalment, té paraules d’alè “per al Barcelona d’avui, que ha sabut llençar per sempre la llavor dels antiespanyols, exposant la seva idea del que patriòticament han de ser les entitats esportives”. El darrer parlament va a càrrec d’un capità de la Guàrdia Civil, Manuel Bravo Montero, qui anys enrere s’havia enfrontat al Barça amb la camiseta de l’Espanyol i que recorda que “per haver-lo combatut i odiat, l’estimava. I que en veure’l ara net, polit, renovat, disposat a complir la seva veritable funció, deixava parlar el cor i s’agenollava per dir: “Estima’m, perquè t’estimo.”

El partit acaba amb un contundent 9 a 1 a favor del combinat local. Alguns periodistes destacaran que la golejada ha estat deguda “als desencerts del porter i a la calor”. D’altres oferiran una explicació més recargolada. Segons sembla, tot i que el Barça ha alineat un equip de circumstàncies i poc conjuntat, s’ha vist afavorit per un fet paranormal: “Aquest fenomen, que no és més que un efluvi patriòtic, es va filtrar camp endins i, operant des de dins de les camisetes blaugrana, que tornaven a evolucionar sobre la gespa presidides per la bandera d’Espanya [...], va donar unitat tècnica a un grapat de jugadors que la gestora del Club havia aplegat sense poder passar-los pel tamís de l’entrenament.” Vaja, que no van guanyar pel seu joc, sinó gràcies a un miracle de fervor patriòtic.