La figura de l’alpinista d’una fortalesa inaudita, gairebé sobrehumana, l’encarna en el meu imaginari Anatoli Boukreev (1958-1997). Potser per la seva condició de soviètic en una dècada, la dels vuitanta, en què l’inefable imperi sotmetia l’elit dels seus alpinistes a una preparació gairebé militar perquè conquerissin els cims més alts del món per les vies més difícils amb l’objectiu de cantar les excel·lències del règim. O potser per aquest posat circumspecte i uns trets físics –alt, ros i ulls blaus– que me l’acosten a l’ideal ari. Però, sens dubte, aquesta imatge se la va guanyar a pols ell mateix amb una carrera alpinística extraordinària que només va estroncar un fatal accident a l’Annapurna. Sí, la bèstia de les muntanyes també era feta de carn i ossos com un mortal més.

Bona mostra de la seva fortalesa la va donar el 1989, en superar la selecció per unir-se a un potent equip soviètic que tenia l’objectiu de completar la primera travessa als quatre cims del Kanchenjunga. Tot i que era novell en els vuitmils, Boukreev va esdevenir l’alpinista més destacat de l’expedició. Primer va aconseguir equipar i culminar el cim central sense l’ajut suplementari d’oxigen embotellat (8.482 m). Els veterans de l’expedició, però, van imposar que la travessa es fes amb oxigen, suposadament amb l’objectiu d’assegurar l’èxit de l’ascensió. Però el que de debò volien evitar era que aquell jove alpinista els posés en evidència amb una ascensió a pèl mentre ells s’endollaven a la bombona. Si tots pujaven amb oxigen, en canvi, la figura d’Anatoli Boukreev quedava diluïda en la massa i l’èxit, compartit. Una visió molt conseqüent amb els ideals comunistes, tot sigui dit. El jove Boukreev va acatar aquella decisió, però va fer la travessa de mala gana.

Entre aquella expedició al Kanchenjunga i el dia de la seva mort, el 1997, Boukreev va fer deu dels catorze vuitmils sense oxigen. Com que alguns cims els va repetir (va pujar quatre vegades l’Everest), el seu historial reflecteix divuit ascensions reeixides a muntanyes de més de 8.000 metres. També va destacar per haver establert alguns rècords de velocitat com el del McKinley (6.190 m), el cim més alt de l’Amèrica del Nord, que va aconseguir escalar en deu hores i mitja des de la glacera. I va reeixir en l’obertura de noves rutes de dificultat extrema, com la de la paret oest del Dhaulagiri, i en les escalades en solitari.

Boukreev va demostrar la seva portentosa força en la tragèdia que hi va haver el 1996 a l’Everest, on era complint les funcions de guia de l’expedició comercial Mountain Madness. Enmig d’una terrible tempesta, que va causar la mort de vuit alpinistes, va ser capaç de salvar la vida de tres clients exhaustos i desorientats –Tim Madsen, Charlotte Fox i Sandy Pittman– arrossegant-los en diversos viatges fins a les tendes del coll sud. Amb tot, va haver de defensar el seu honor a causa d’algunes veus que qüestionaven injustament la seva actuació.

El nostre heroi, però, tot i passejar-se pels grans cims com si fossin el pati de casa seva, no podia fer front a les fatalitats inherents a l’alta muntanya. El dia de Nadal de 1997, a l’Annapurna Sud, el va escombrar una allau provocada pel trencament d’una cornisa i va morir sepultat sota la neu. Als peus d’aquesta muntanya s’hi va instal·lar un memorial en honor seu amb una cita recollida dels seus diaris d’expedició: “Les muntanyes [...] són les catedrals on practico la meva religió.”