Ahir al matí va visitar l’àvia al pis familiar d’Alcalá de Henares, al carrer major, just al costat de les escultures del Quixot i Sancho, on el petit Nachete va créixer amb els seus cosins mentre somiava a ser Hierro, Sanchís, o fill de l’Emilio Aragón a Médico de familia. És un bon xicot, no estudiava però mai portava problemes, i si el del Gerona va fugir en ambulància és que alguna cosa havia passat, perquè ja coneixem en Nachito, diu l’àvia mentre treu el vermut a la taula des d’on escolten les aventures futbolístiques del net predilecte, el nostre Nacho no envia la gent a la clínica si no hi ha un motiu de pes. Tothom afirma la sentència amb gest disciplinari i donen espai a un silenci trencat pel cosí perdut que suplica una engruna de prosperitat: Avui és primer d’octubre, i mira, ja va bé que repartissis una hòstia com a homenatge, llàstima que vas destrossar el murcià. Tots riuen molt però l’Ignacio menys pel seu càrrec de funcionari estatal: és el capità del Madrid, i des de llavors, ha deixat d’escoltar Extremoduro per ballar a ritme de Fran Perea.

Així doncs, després de compartir un parell d’hores amb el seu cercle íntim, surt de nou al carrer de la seva infància, dona cinc euros a un captaire amb aspecte d’Alonso Quijano, entra a l’església on va fer la comunió per petonejar els peus d’una estàtua sense nom, i es dirigeix a la Plaça Cervantes amb la camisa neta de sang per fer el passeig dominical. Allà compra un globus de la Ladybug als seus fills, i quan a un se li escapa de les mans, fa un salt d’heroi per salvaguardar la felicitat dels seus. En Nacho és un encant d’home, el pare, el marit, el capità, el mascle serè que si en algun moment pot haver mostrat un mínim d’agressivitat fou en nom de la noblesa sostinguda en el braçalet del seu club.

Finalment, quan puja al cotxe per tornar a casa, agafa el tiquet de la zona blava que a pesar de ser diumenge ha pagat igualment, i el regala a la família del Seat Alhambra mig destrossat que està esperant per ocupar el pàrquing. Sempre ho fa, i quan torna de nou a dins el seu vehicle explica als fills la necessitat de compartir el benestar amb els pobres, i en aquest moment, en dir pobres, aixeca el peu i el deixa estirat per aixafar l’accelerador amb la fermesa de qui trenca una cama pel simple gust de trencar-la: les bones obres d’en Nachete mai tenen fi.