Opinió

L’art de dissimular els nervis

Com que no en tenim prou amb els tras­bal­sos que ens ofe­reix la vida, ens agrada enfon­sar-nos en la tragèdia diària. Per exem­ple, ido­la­trar un equip de fut­bol és abraçar els ner­vis fins a l’eter­ni­tat. Un cas d’estudi és les mane­res ima­gi­na­ti­ves de fora­gi­tar l’angoixa quan hom no pot veure un par­tit. En el meu cas, la joia d’un casa­ment va aju­dar que només em recordés del Girona a una hora de l’inici. Lla­vors, vaig esbos­sar l’art de dis­si­mu­lar els ner­vis, l’art d’estar pre­sent però sense ser-hi, l’art de tenir el cap en un altre lloc o l’art de som­riure d’una manera xim­ple fent el ridícul.

Si viure un par­tit és una saque­jada d’exci­ta­ment emo­ci­o­nal, no fer-ho és esti­mar l’angoixa vital, perquè el cap s’ima­gina els mil des­as­tres que deuen pas­sar a l’estadi. De lluny estant, ets esclau del mòbil, actu­a­lit­zant el resul­tat impul­si­va­ment. La vida cele­bra l’amor al teu vol­tant sense com­par­tir la teva per­tor­bació. Et vols fon­dre, trans­por­tar-te a casa i empas­sar-te un par­tit soporífer. D’altres, ado­ren tant uns colors que el cor els exi­geix no mirar els par­tits per pres­cripció mèdica i fer dis­sabte o anar a l’habi­tació del cos­tat a lle­gir.

No soc expert en l’art de dis­si­mu­lar els ner­vis, però de casa­ment, entre copes de Ver­dejo, bas­to­nets crui­xents enrot­llats amb per­nil, el bufet de for­mat­ges i grata com­pa­nyia, em va sem­blar una manera bri­llant d’expul­sar la tensió men­tre el Girona gua­nyava per la mínima i dor­mia en posi­ci­ons de pri­vi­legi.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)