Tot evoluciona ràpidament, i allò que funciona de manera òptima una temporada pot quedar caduc la següent. O com a mínim recomana fer-hi una revisió, bé per evitar ser previsible o bé perquè t’han canviat algunes peces. Míchel feia jugar de meravella el Girona amb un migcampista posicional com Oriol Romeu i tenint Aleix Garcia més alliberat, i ara està enamorant sense l’àncora ni cap substitut concret. Xavi té algun maldecap més i encara ha de trobar la millor fórmula, després d’haver consolidat l’aposta pels quatre migcampistes, desllorigador la temporada passada, i desdir-se’n arran de l’arribada de João Félix –i les baixes al mig.

Hi deu haver també aquests dos factors, la voluntat de no ser previsible i la diferència de peces respecte al curs anterior, en la innovació de Jonatan Giráldez situant Alèxia Putellas de davantera centre o, més atractiu, de falsa nou. És en aquesta posició amb definició tan llaminera que va arribar el rècord. El 182è gol que la deixava sola com a màxima golejadora de la història del Barça, un dels pocs registres que li faltava per abastar. I que donava els tres punts en una de les sortides més exigents, que tampoc s’ha d’oblidar.

Alèxia no té característiques que defineixen altres davanteres, com la capacitat de barallar-se amb centrals o de guanyar per cames pilotes a l’espai. Tampoc és el que busca Giráldez posant la capitana per davant d’un mig del camp que, amb Walsh, Patri i Aitana, va ser fonamental la temporada passada, la de la segona Champions, amb la molletenca desactivada per culpa d’una greu lesió al genoll. Gestionar el seu retorn era i és un dels grans reptes del tècnic. I veure-la al davant, encara que es pugui fer estrany, pot arribar a generar molts atractius. Perquè la clau no és que estigui desconnectada de la línia de mitjos que tan bé ha funcionat, sinó més aviat al contrari. Associar-s’hi, connectar-hi, veient de cara Aitana, Patri i companyia. Més a prop de l’àrea rival, per fer valer la intel·ligència, la visió de joc i la determinació allà on costa més posar-hi llum. I tenint gol, és clar, com poques futbolistes tenen. Interessant, si més no, la reinvenció que proposa l’entrenador gallec, que no vol dir que hagi de jugar sempre amb Alèxia al davant –havent perdut Geyse, tampoc hi ha tanta competència– però guanya en riquesa i imprevisibilitat.

Haver assolit el rècord amb el 182è gol com a blaugrana té un punt simbòlic –no cal jutjar-ho com el fet que dona la raó al retoc tàctic– però també oportú. Un mes abans d’un Barça-Madrid amb el repte d’atreure molt públic al Lluís Companys amb entrades que ja no es regalen –entre 19 i 56 euros per seient–, el 19 de novembre a les 12 del migdia. Quinze dies abans dels focus merescudíssims que acapararà Aitana Bonmatí amb la Pilota d’Or, que s’entrega el 30 d’octubre. I a quatre dies de conèixer, divendres, els primers rivals en la Champions que l’equip aspira a revalidar. Alèxia fa (més) història amb el Barça. Una preciosa manera per a la doble Pilota d’Or de recomençar, ja plenament recuperada de la lesió, una trajectòria de blaugrana que és de llegenda.