En el mundial, la samarreta pesa

El cap de setmana passat no hi havia lliga de futbol a primera ni cap cursa ciclista remarcable, però qui necessités la seva dosi setmanal d’esport televisat la podia trobar en el rugbi d’alt nivell.

Dissabte a la tarda a Old Trafford els Dragons Catalans de Perpinyà jugaven la final de la Superlliga de rugbi a XIII (una modalitat més ràpida) contra el totpoderós Wigan Warriors. Ens vam il·lusionar pensant que el miracle seria possible, però al final la lògica esportiva es va imposar i els catalans del nord van perdre.

Durant el cap de setmana també es disputaven els quarts de final del mundial de rugbi (en aquest cas, el de sempre, amb quinze jugadors) de França. Només hi ha mundials de rugbi des del 1987 i només l’han guanyat quatre seleccions: Nova Zelanda (3), Sud-àfrica (3), Austràlia (2) i Anglaterra (1). Per tant, els mundials estan dominats amb mà de ferro pels països de l’hemisferi sud amb herència britànica.

Semblava que en aquest mundial podrien canviar les coses. Irlanda arribava com la número 1 del món. El “XV del trèvol”, tal com es coneix l’equip, venia de guanyar el torneig més prestigiós (de l’hemisferi nord), el Sis Nacions; últimament havia guanyat en diverses ocasions els mítics all blacks neozelandesos i en la fase de grups van guanyar tots els partits. Nova Zelanda, en canvi, semblava que no tenia gaire bon equip i va passar la fase de grups a empentes i rodolons, com a segona de grup després de perdre contra França, l’amfitriona.

Just abans de començar el partit, quan sona l’himne irlandès, a tots els pubs de l’illa es fa un silenci sepulcral, tothom es posa dret i canta l’himne a ple pulmó. Irlanda gairebé ha perdut el gaèlic, la llengua pròpia, però conserva l’orgull nacional, com tots els estats del món.

Era un partit en què xocaven moltes coses: el present i la història, el verd i el negre, l’hemisferi nord i el sud, el país històricament d’emigrants contra el país d’immigrants. Tot això es trobava a l’estadi de Saint-Denis. Tot i que els irlandesos ho van intentar i van tenir la victòria a tocar, sempre van mantenir el desavantatge en el resultat i van acabar perdent (24-28). Els neozelandesos semblaven estar en hores baixes, però la samarreta pesa. Són poc més de 4 milions d’habitants, però tenen el rugbi com una religió. Es trobaran en semifinals l’Argentina, el millor equip americà, però que mai ha arribat a una final del mundial.

A l’altra banda del quadre hi havia un convidat sorpresa. Les illes Fiji van superar la fase de grups i van deixar fora una Austràlia molt fluixa, però no van poder superar Anglaterra. Diumenge a la nit hi havia un altre plat fort: França, l’amfitriona, que havia guanyat tots els partits de la fase de grups, contra una Sud-àfrica amb problemes per superar la fase de grups. Després d’un partit molt igualat, els sud-africans van guanyar el “XV del gall” per només un punt (28-29). Un cop més, la samarreta i la història s’imposaven a les sensacions que havien ofert les seleccions fins aleshores.

La lògica d’una lliga no és la lògica d’un torneig per eliminatòries. En un mundial no compta la regularitat. Irlanda i França eren regulars, hi arribaven amb molt bona forma, semblava que tenien els millors equips i havien guanyat tots els partits de la fase de grups. Però res de tot això compta gaire. Només importa qui guanya un partit, i aquí la samarreta pesa. La història pesa. Hi ha jugadors que, no se sap ben bé per què, saben jugar aquests partits. Per això l’hemisferi sud, amb el permís d’Anglaterra, continuarà dominant els mundials de rugbi.