Un partit desastrós

En algu­nes oca­si­ons, les com­pe­ti­ci­ons espor­ti­ves han ser­vit per esce­ni­fi­car o beneir acords polítics. I no ens refe­rim només a la llotja del Ber­nabéu, que Joan Puig­cercós defi­nia com “la metàfora del poder de l’Estat”. Par­lem d’exem­ples més pun­tu­als. Una prova d’això es va pro­duir el 26 d’abril del 1931, dotze dies després de la cai­guda de la monar­quia. Fran­cesc Macià havia pro­cla­mat la República Cata­lana algu­nes hores abans que a Madrid es fes el mateix amb l’espa­nyola; i, durant tres dies, es va viure un pols de legi­ti­mi­tat entre els dos governs pro­vi­si­o­nals, que no es va encar­ri­lar fins que dues dele­ga­ci­ons d’alt nivell es van reu­nir al Palau de la Gene­ra­li­tat. Mal­grat l’acord asso­lit, les tiban­tors no es van atu­rar i es van viure epi­so­dis espe­ci­al­ment ten­sos. A les seves memòries, el minis­tre de la Gover­nació, Miguel Maura, explica que “com que els diàlegs entre ell [Macià] i jo per telèfon van arri­bar a tons des­a­gra­da­bles, Macià va deci­dir pres­cin­dir de mi, amor­tit­zant-me com a minis­tre, i va pre­gar a Alcalá-Zamora [el pre­si­dent de la República Espa­nyola] que fos ell qui agafés les reg­nes de les nego­ci­a­ci­ons”.

La tensió entre els dos governs amenaçava d’enter­bo­lir la imatge del nou règim. I, tal com explica Alcalá-Zamora a les seves memòries, “per sege­llar la fàcil concòrdia es va con­ve­nir a apro­fi­tar un par­tit de fut­bol i que amb aquesta excusa passés unes hores a Bar­ce­lona”. La idea, segons sem­bla, va ser del gover­na­dor civil, Lluís Com­panys. Aquell dia, el pre­si­dent de la República es va pas­se­jar pels car­rers de Bar­ce­lona en un bany de mas­ses sense pre­ce­dents. Un diari poc sos­pitós de repu­bli­ca­nisme, La Van­guar­dia, remar­ca­ria l’endemà que “mai s’havia vist el que es va veure el diu­menge; mai la gen­tada havia envaït una àrea tan gran; mai l’entu­si­asme popu­lar havia asso­lit unes pro­por­ci­ons tan enor­mes”.

El plat fort de la jor­nada va ser un fes­ti­val espor­tiu que es va cele­brar a l’estadi de Montjuïc; i, sobre­tot, un par­tit de fut­bol entre la selecció espa­nyola i la de l’“Estat lliure d’Irlanda”. L’estadi gai­rebé es va omplir, amb més de 70.000 per­so­nes. El par­tit, mal­grat l’expec­tació gene­rada, va ser força enso­pit. El peri­o­dista Josep Maria Pla­nas, un dels millors cro­nis­tes dels anys trenta, des­ta­cava des de les pàgines de Mira­dor: “per pri­mera vegada hem vist que la mul­ti­tud que omplia un dels nos­tres camps d’esport estava més interes­sada i fins si es vol apas­si­o­nada per l’espec­ta­cle que se li pro­me­tia en la llotja pre­si­den­cial que no pas pel que se li ofe­ria sobre l’herba verda de la pista. Per una trans­po­sició para­do­xal, diu­menge, les veri­ta­bles vedets de la tarda eren els senyors Macià i Alcalá Zamora i no en Zamora i en Sami­tier”. El peri­o­dista, a més a més, s’espla­iava en una reflexió sobre els vin­cles entre la política i l’esport, ben idònia per a aquesta secció: “Algu­nes vega­des, a Cata­lu­nya sobre­tot, els actes espor­tius han estat el pre­text de les expan­si­ons patriòtiques del poble. És a dir, que l’esport ha estat el pun­tal de la política”.

A la mitja part va haver-hi temps per als par­la­ments. El pri­mer a pren­dre la paraula va ser el pre­si­dent de la República, Niceto Alcalá-Zamora, qui va recor­dar la “rebuda entu­si­asta” que se li havia tri­bu­tat i que “ha de conèixer tot Espa­nya, puix demos­tra l’adhesió de Cata­lu­nya al nou règim”. També es va refe­rir a les dues ban­de­res, la cata­lana i l’espa­nyola, que one­ja­ven “per igual a l’estadi”; i va asse­gu­rar que “nosal­tres no impo­sa­rem a ningú l’amor per la força”. En Nicet, tal com l’ano­me­nava la premsa d’aquí, va haver d’inter­rom­pre el dis­curs pel vol baix d’una esqua­dra d’avi­ons que lluïen la ban­dera repu­bli­cana i cata­lana. Quan va acon­se­guir aca­bar, el públic es va posar a bra­mar: “Que parli l’Avi!” Macià va pro­nun­ciar un dis­curs breu, com tots els que feia. Només va dir que “els cata­lans poden estar segurs que el nou règim donarà satis­facció plena a les espe­ran­ces de Cata­lu­nya”; i va con­vi­dar la gent a cri­dar “visca la República Fede­ral dels pobles lliu­res d’Espa­nya!”. La comi­tiva de polítics va com­par­tir un te en un espai pri­vat; i, poc després, va aban­do­nar el camp.

El par­tit, en aquell ins­tant, estava empa­tat; i el mar­ca­dor no es va moure durant tota la segona part. De fet, no va man­car qui va inter­pre­tar el resul­tat com un para­digma de les rela­ci­ons entre els governs espa­nyol i català, abo­ca­des a un pols sense gua­nya­dor. La situ­ació era tan atípica que el cro­nista de Xut! no es podia estar de des­ta­car que “els únics xiu­lets que es sen­ti­ren foren pels fut­bo­lis­tes”. I ho jus­ti­fi­cava d’aquesta manera: “El poble fa quinze dies que només aplau­deix i ja començava a sen­tir la neces­si­tat de xiu­lar.” Els xiu­lets se’ls va empor­tar el com­bi­nat espa­nyol pel seu joc des­astrós; i, molt espe­ci­al­ment el por­ter, Ricardo Zamora. Una bona part dels comen­ta­ris­tes espor­tius van llençar tota mena de dia­tri­bes con­tra la selecció d’Espa­nya. El Heraldo de Madrid, per donar-ne exem­ple, es pre­gun­tava: “Com es pot enten­dre que juga­dors de la vete­ra­nia dels que juga­ven ahir [...] juguin una segona part tan des­as­trosa? Perquè senyors, allò va ser molt dolent. Digne del Pardiñas FC i no d’un equip selec­ci­o­nat espa­nyol.”