En algunes ocasions, les competicions esportives han servit per escenificar o beneir acords polítics. I no ens referim només a la llotja del Bernabéu, que Joan Puigcercós definia com “la metàfora del poder de l’Estat”. Parlem d’exemples més puntuals. Una prova d’això es va produir el 26 d’abril del 1931, dotze dies després de la caiguda de la monarquia. Francesc Macià havia proclamat la República Catalana algunes hores abans que a Madrid es fes el mateix amb l’espanyola; i, durant tres dies, es va viure un pols de legitimitat entre els dos governs provisionals, que no es va encarrilar fins que dues delegacions d’alt nivell es van reunir al Palau de la Generalitat. Malgrat l’acord assolit, les tibantors no es van aturar i es van viure episodis especialment tensos. A les seves memòries, el ministre de la Governació, Miguel Maura, explica que “com que els diàlegs entre ell [Macià] i jo per telèfon van arribar a tons desagradables, Macià va decidir prescindir de mi, amortitzant-me com a ministre, i va pregar a Alcalá-Zamora [el president de la República Espanyola] que fos ell qui agafés les regnes de les negociacions”.

La tensió entre els dos governs amenaçava d’enterbolir la imatge del nou règim. I, tal com explica Alcalá-Zamora a les seves memòries, “per segellar la fàcil concòrdia es va convenir a aprofitar un partit de futbol i que amb aquesta excusa passés unes hores a Barcelona”. La idea, segons sembla, va ser del governador civil, Lluís Companys. Aquell dia, el president de la República es va passejar pels carrers de Barcelona en un bany de masses sense precedents. Un diari poc sospitós de republicanisme, La Vanguardia, remarcaria l’endemà que “mai s’havia vist el que es va veure el diumenge; mai la gentada havia envaït una àrea tan gran; mai l’entusiasme popular havia assolit unes proporcions tan enormes”.

El plat fort de la jornada va ser un festival esportiu que es va celebrar a l’estadi de Montjuïc; i, sobretot, un partit de futbol entre la selecció espanyola i la de l’“Estat lliure d’Irlanda”. L’estadi gairebé es va omplir, amb més de 70.000 persones. El partit, malgrat l’expectació generada, va ser força ensopit. El periodista Josep Maria Planas, un dels millors cronistes dels anys trenta, destacava des de les pàgines de Mirador: “per primera vegada hem vist que la multitud que omplia un dels nostres camps d’esport estava més interessada i fins si es vol apassionada per l’espectacle que se li prometia en la llotja presidencial que no pas pel que se li oferia sobre l’herba verda de la pista. Per una transposició paradoxal, diumenge, les veritables vedets de la tarda eren els senyors Macià i Alcalá Zamora i no en Zamora i en Samitier”. El periodista, a més a més, s’esplaiava en una reflexió sobre els vincles entre la política i l’esport, ben idònia per a aquesta secció: “Algunes vegades, a Catalunya sobretot, els actes esportius han estat el pretext de les expansions patriòtiques del poble. És a dir, que l’esport ha estat el puntal de la política”.

A la mitja part va haver-hi temps per als parlaments. El primer a prendre la paraula va ser el president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, qui va recordar la “rebuda entusiasta” que se li havia tributat i que “ha de conèixer tot Espanya, puix demostra l’adhesió de Catalunya al nou règim”. També es va referir a les dues banderes, la catalana i l’espanyola, que onejaven “per igual a l’estadi”; i va assegurar que “nosaltres no imposarem a ningú l’amor per la força”. En Nicet, tal com l’anomenava la premsa d’aquí, va haver d’interrompre el discurs pel vol baix d’una esquadra d’avions que lluïen la bandera republicana i catalana. Quan va aconseguir acabar, el públic es va posar a bramar: “Que parli l’Avi!” Macià va pronunciar un discurs breu, com tots els que feia. Només va dir que “els catalans poden estar segurs que el nou règim donarà satisfacció plena a les esperances de Catalunya”; i va convidar la gent a cridar “visca la República Federal dels pobles lliures d’Espanya!”. La comitiva de polítics va compartir un te en un espai privat; i, poc després, va abandonar el camp.

El partit, en aquell instant, estava empatat; i el marcador no es va moure durant tota la segona part. De fet, no va mancar qui va interpretar el resultat com un paradigma de les relacions entre els governs espanyol i català, abocades a un pols sense guanyador. La situació era tan atípica que el cronista de Xut! no es podia estar de destacar que “els únics xiulets que es sentiren foren pels futbolistes”. I ho justificava d’aquesta manera: “El poble fa quinze dies que només aplaudeix i ja començava a sentir la necessitat de xiular.” Els xiulets se’ls va emportar el combinat espanyol pel seu joc desastrós; i, molt especialment el porter, Ricardo Zamora. Una bona part dels comentaristes esportius van llençar tota mena de diatribes contra la selecció d’Espanya. El Heraldo de Madrid, per donar-ne exemple, es preguntava: “Com es pot entendre que jugadors de la veterania dels que jugaven ahir [...] juguin una segona part tan desastrosa? Perquè senyors, allò va ser molt dolent. Digne del Pardiñas FC i no d’un equip seleccionat espanyol.”