Tot aquest tema del que s’ha batejat com a cas Negreira fa pudor des del primer dia. D’entrada perquè caldrà saber qui va ser la llumenera que va decidir contractar els serveis de no se sap ben bé qui per a no se sap ben bé què. I això ja per si mateix és molt greu. És clar que si busquéssim a can Barça al llarg del darrer quart de segle, i no cal anar més enllà, en trobaríem, de coses ben estranyes, entre les quals la de pagar per uns serveis que en realitat mai es van prestar. I d’això algun d’aquests que opinen tant del Barça ens en podria explicar moltes coses. Però estàvem en el cas Negreira. Simplificant, perquè m’ho miro de lluny i no conec els detalls, però aplico sentit comú: algú va pensar que encarregant informes o el que fos a Enríquez Negreira s’aconseguiria que els àrbitres canviessin el seu criteri per beneficiar el Barça? Algú s’ho pot creure, això? Algú va pagar perquè això fos així? Doncs prou burro era.

Una altra cosa és la campanya que es fa i es farà a compte d’aquesta gatada immensa. Sí que caldria esbrinar per què es van pagar tants diners a una empresa relacionada amb l’exàrbitre. Insisteixo, perquè és de burro haver-ho fet. És delictiu? Ja ho decidirà la justícia. Ara bé, què vol dir “la justícia”? El jutge Aguirre? Hem begut oli.

Parlem de futbol. Intentar emmascarar els èxits del Barça dient que s’influïa sobre els àrbitres és maliciós. Aquells equips que van guanyar lligues, copes i copes d’Europa eren molt i molt bons i jugaven molt i molt bé. O sigui que ja poden dir el que vulguin, que ningú amb dos dits de seny s’ho pot creure. Ara bé, és l’excusa perfecta perquè els mitjans del règim, la central lechera o la mare que els va parir, ho posin en dubte. No es van empassar aquella manera de jugar i de guanyar que tenia el Barça. Es pot entendre. Tampoc agradaven les cinc lligues de la quinta del Buitre, ni els anys de passar gana. O sigui que es pot entendre que no s’ho empassin, però això no els dona ni un gram de raó.

Els que van viure la dictadura saben perfectament com anaven les coses en aquells moments en què un senyor ben català i molt de dretes com Narcís de Carreras va haver d’explicar allò que el Barça és més que un club. O el “no foti, senyora” que va etzibar a la dona d’un ministre de la Governació espanyol conegut com Don Camulo quan a la llotja del Bernabéu va dir allò que “a la postre el Barça también es un equipo español”. El Madrid, amb Franco a la llotja, havia perdut la final de la copa del dictador que tenia coll avall guanyar i això va donar lloc a un acte vergonyós d’agressió, en què els jugadors blaugrana van rebre el llançament de centenar d’ampolles de vidre.

Durant molts anys l’estament arbitral va ser dirigit per José Plaza, que públicament va dir més d’una vegada que mentre ell manés el Barça no guanyaria la lliga. I això anava passant. Ara els que se’n van beneficiar són els que més parlen del cas Negreira, obviant que la intervenció arbitral, el que ha fet ha estat perjudicar l’equip blaugrana, que ha deixat de guanyar dues lligues per errades greus arbitrals, una de les quals, a mans de qui ara dona lliçons d’arbitratge. El cas Negreira és una vergonya i cal anar fins al fons perquè es van pagar molts diners per a no res. Iturralde González, l’àrbitre basc, ha arribat a dir que potser els àrbitres haurien de querellar-se contra el jutge si insinua que hi va haver corrupció arbitral. El jutge Aguirre. Només cal mirar el seu historial i està tot dit. Hi ha ganes contra el Barça.