Fa gràcia (o no en fa cap) sentir que des del sector caïnita del barcelonisme s’acusa Laporta de desenterrar el victimisme per haver fet aflorar el madridisme sociològic quan aquest concepte no només existeix sinó que opera diàriament.

No és victimisme, és legítima defensa. Defensa de les envestides d’un règim que, així a raig, va matar un president del Barça, va intentar que el club desaparegués, va tancar-li el camp per motius polítics, li va impedir primer i robar després Di Stefano per guanyar copes d’Europa... Aquest règim és el madridisme sociològic que identifica Laporta, que un dia va adoptar vida pròpia per volar sol però sense trencar mai el cordó umbilical que l’unia al falangisme sociològic –posat al dia, només cal veure els suports al PP i Vox– perquè convergeixen en objectius, cadascú en el seu àmbit: control del poder i supremacia.

Protegir-se del madridisme sociològic és defensar la igualtat d’oportunitats. Entre la lliga del 1960 i la de Cruyff jugador el barcelonisme va passar 14 anys amb més gana que un mestre d’escola. D’aquella lliga a la de Venables (1985), onze anys més. La fi de la dictadura no impedia que el Madrid controlés les esferes del poder esportiu com ho feia el PP amb el Suprem: per la porta del darrere, amb la seva gent. Calia un contrapès al poder i la reacció del Barça va ser apropar-se a la federació espanyola de Villar i a l’organització arbitral amb el famós contracte d’Enríquez Negreira. Laporta no ho pot dir però jo sí: alguna cosa s’havia de fer en legítima defensa dels interessos del Barça. El problema és que un cop estableixes relacions d’aquest tipus amb gent amb pocs escrúpols, trencar-les no és innocu. Al Madrid no li calia cap lobby, el tenia incorporat i content a la llotja del Bernabéu.

De moment, Laporta només està sent investigat pel cas Negreira –en una pirueta argumental com a mínim curiosa de l’instructor Joaquin Aguirre– però vistos els precedents dels seus antecessors, que vagi amb compte. Sandro Rosell, el president de la Via Catalana i el Concert per la Llibertat al Camp Nou el 2013, es va passar 22 mesos en presó preventiva per una acusació de blanqueig de capitals jurídicament tan insostenible que només va fer falta un dia de vista oral perquè li retiressin tots els càrrecs i quedés lliure. Qui el va mantenir a presó va ser Carmen Lamela, la jutgessa que veia terrorisme en una baralla de bar a Altsasu, la que va arxivar la querella contra Florentino Pérez pel cas Castor, la primera que va enviar a presó provisional per sedició Jordi Cuixart i Jordi Sànchez... Amb Josep Maria Bartomeu el Barça va patir un setge impropi –multes, amenaces, restriccions d’accés al mercat...– per fets vinculats amb expressions de llibertat com xiulets a l’himne de la Champions i exhibició d’estelades en partits europeus.

Totes les consideracions sobre la gestió dels presidents del Barça –decisions valentes al costat de motius de reprovació– són legítimes i pertinents si se sustenten en un relat factual sòlid. Però és tan evident que si Rosell i Bartomeu no haguessin estat presidents no haurien rebut com han rebut que fins i tot un irredempt com Laporta s’ha adonat que no li convé tenir del tot en contra el nucli de poder que envolta el Madrid i renuncia a estripar cartes en la relació amb Florentino.

“Si el Madrid no es fa valer, amb tot el que representa, que malament que està aquest país”, té la barra d’exclamar Federico Jiménez Losantos referint-se a un gest de cordialitat entre el directiu madridista José Ángel Sánchez i Joan Laporta en l’última assemblea de la lliga. Quan un dels genuïns representants de la caverna relaciona madridisme i l’Espanya neofalangista que perfila cada matí, ja està tot dit.