Amb la connivència de l’estament arbitral, que permet pèrdues de temps no amonestant la parsimònia del porter en treure de porteria fins al minut noranta, s’estila un futbol galdós i resultadista, diluint la importància de com s’assoleix l’èxit, porta que endinsa un equip a la memòria eterna col·lectiva.

La grada es desespera amb el porter, a qui de cop li fan figa les cames i fa l’orni davant l’escridassada. Guanyen 0 a 2 al minut 24 sense saber com i, és clar, l’equip pateix una sobtada metamorfosi. L’única missió és perdre tot el temps del món anant al ralentí, patint rampes doloroses, exagerant faltes i fent anar de bòlit els serveis mèdics. Ardits per anar desesperant el rival, que ha de remuntar, i treure’l del partit a poc a poc per tornar a casa amb tres punts al sarró. L’aficionat sent impotència i indignació davant d’aquest atemptat futbolístic. Vol girar la truita i guanyar només per assaborir una nova metamorfosi del rival. Les remuntades heroiques van escasses, però avui en sis minuts els han marcat tres gols. De cop, el porter sembla una fotocòpia de Carl Lewis. La grada xala veient-lo gambar. Està neguitós, com si fos un insecte d’un altre món. Sap jugar de pressa. Qui l’ha vist i qui el veu! El que encara no sap el porter és que la inesperada metamorfosi que sofreix només li servirà per encaixar dos gols més i marxar amb la cua entre cames mentre el públic exultant li desitja una plàcida tornada a casa.