El Festival de Cinema de Muntanya de Torelló, que es farà entre el 17 i el 25 de novembre, és un dels més importants del món en el seu gènere. Si garbelleu en la seva programació hi trobareu presentades a concurs pel·lícules de França, els Estats Units, l’Iran, Eslovàquia o el Canadà. De tot el món, inclosa Catalunya, és clar. Permeteu-me un petit flashback per recordar la pel·lícula que el meu amic Jordi Canyigueral hi va presentar en l’edició del 2006 amb el títol Com penjar-se, que va guanyar el Premi del Jurat. Es tracta d’un manual “ludico-tecnico-pedagògic” carregat d’humor irreverent que explica com dos gironins i un “mexicà acantinflat” –Jordi Servosa, David Font i Luis Carlos García Ayala– obren una via d’escalada de gran paret a Noruega. El van passar fa temps per TV3 i no sé si es pot trobar en alguna plataforma, però busqueu-lo si voleu saber, entre altres coses, com els escaladors resolen les seves necessitats fisiològiques més bàsiques quan estan penjats a la paret uns quants dies. No us en faré cap espòiler.

Un cop feta la falca, retorno a l’edició d’aquest any, en què m’ha cridat l’atenció una pel·lícula sobre la faceta com a excursionista del poeta Mossèn Cinto Verdaguer. Hem parlat altres vegades, en aquesta secció, de les motivacions que han dut les persones a enfilar-se als cims. George Mallory va ser lacònic quan li van preguntar per què volia pujar a l’Everest: “Perquè és allà.” Els alpinistes han pujat muntanyes per una necessitat de descoberta de territori, per ànim competitiu o per simple gaudi. Pensant-hi, se m’acut que alguns també s’hi han embrancat per un sentiment religiós irrefrenable. Perquè si se suposa que Déu és a dalt del cel, quina millor manera per retallar la distància que ens separa d’ell que pujant una muntanya? Tot i que soc més ateu que el membre d’un politburó soviètic, em sembla ben bonic això d’enfilar-se dalt d’un cim per acostar-se a la divinitat adorada. Suposo que per això tantes muntanyes de la nostra geografia estan coronades per una creu cristiana.

La qüestió és que Mossèn Cinto va recollir les seves impressions excursionistes en diverses cròniques, anotacions i dietaris, que en alguns casos van ser publicats en forma de llibre, com ara Excursions i viatges, precursor clar de la literatura de viatges en català. Verdaguer va pujar al cim més alt de Catalunya, la Pica d’Estats, i el del Pirineu, l’Aneto, però sens dubte la seva expedició més important va ser la que entre el 1982 i el 1983 el va dur a explorar el Canigó per poder escriure la seva obra més emblemàtica en forma de poema èpic, que porta el nom d’aquesta muntanya tan simbòlica per als catalans.

La pel·lícula sobre Mossèn Cinto que es projectarà a Torelló, Canigó 1983, dirigida per Albert Naudín, explica com Verdaguer, vestit amb sotana i acompanyat d’un pastor, s’enfila fins al cim del Canigó pel famós pas de la xemeneia. Un cop a dalt, a ell, que era un místic i un il·luminat adorable, se li revela la travessa que, en la seva famosa obra, el cavaller medieval Gentil realitzarà amb una carrossa voladora tot al llarg del Pirineu fins a la Maleïda, que Verdaguer decideix reproduir en un viatge que durarà uns 70 dies. Desitgem tota la sort a l’equip de la pel·lícula en el Festival de Torelló i esperem que TV3 l’acabi projectant, que és el que ha de fer tenint en compte la rellevància del personatge i de la història que s’hi explica.