Dissabte a la nit, quan Girona bullia per Fires, el Barça havia perdut a Montjuïc contra el Madrid i el Girona retornava a la segona posició de la lliga, a París es disputava la final del mundial de rugbi. S’enfrontaven les dues seleccions més poderoses del món, ambdues de l’hemisferi sud: Nova Zelanda i Sud-àfrica.

Només hi ha mundial de rugbi com a tal des del 1987, i per tant se n’havien disputat nou edicions. Tres victòries de Nova Zelanda, tres de Sud-àfrica, dues d’Austràlia i una solitària d’Anglaterra, l’única de l’hemisferi nord. La final de dissabte, per tant, era la del desempat entre els dos gegants. Abans, a les semifinals, Nova Zelanda havia esclafat (6-44) l’Argentina, que havia arribat per tercer cop a les semifinals, tot i que mai ha arribat a la final. A l’altra semifinal, Sud-àfrica va anar tot el partit darrere d’Anglaterra fins al final, quan superava el XV de la rosa (15-16) i es guanyava un lloc en la gran final del 28 d’octubre.

Tots dos equips havien començat el torneig amb dubtes, havien perdut un partit de la fase de grups, i s’havien classificat com a segons de grup. Però quan ha arribat la fase decisiva, el moment en què es decideix tot, les eliminatòries, han demostrat un gen competitiu que explica per què són els únics equips que havien guanyat tres copes Webb Ellis. El nom de la copa ve del llegendari capellà anglicà de qui es diu que es va inventar aquest esport a principis del segle XIX, quan, en un partit de futbol a l’escola de la localitat de Rugby, va agafar la pilota amb les mans i va començar a córrer. Com la majoria de coses importants en la vida, no està gaire clar l’origen real, documentat i comprovable, ni tampoc ens importa gaire perquè ens agrada més el mite fundacional.

La final va ser travada i molt emocionant. Va quedar marcada per l’expulsió d’un jugador neozelandès per un placatge perillós a l’alçada del coll. Això va fer que els allblacks juguessin amb un home menys durant gairebé una hora i, tot i que van poder aturar les envestides de la davantera africana com no ho havia fet ningú en el torneig, només la van poder superar en un assaig, i la República Sud-africana es va endur la victòria (11-12).

Tampoc es pot explicar la victòria sense parlar d’Handré Pollard, que no va fallar cap xut a pals en tot el torneig. Efectivitat del 100%, una cosa gairebé mai vista. De fet, els 12 punts del seu partit en la final els va marcar ell. Nova Zelanda va estar a prop de guanyar i al final va tenir l’oportunitat de capgirar el resultat, però el seu xut a pals no va entrar. Tot plegat feia que el trofeu caigués del costat verd i no del negre.

El 1995 Nelson Mandela va haver de convèncer el seu partit que donés suport a la selecció de rugbi, en què durant anys només podien jugar blancs i a la qual veien com un dels símbols més odiosos de l’apartheid. Com en tantes altres coses, el temps li ha donat la raó, i l’equip s’ha convertit, no sense problemes ni discussions, en un símbol de la nova Sud-àfrica. De fet, a l’equip cada vegada hi ha més jugadors negres al costat de jugadors com Faf de Klerk, amb un cognom que també evoca els anys noranta sud-africans, però de l’altre bàndol.

S’ha acabat el mundial de rugbi, l’esport en què quan s’ha de parar un jugador de 100 quilos a l’esprint cal placar-lo netament, posant-hi el cos, sense entrades lletges. En què mai es protesta a l’àrbitre, sempre es va de cares, amb noblesa i sense tripijocs tramposos. En què no tot és força, sinó que la tècnica i la tàctica són tant o més importants. L’esport en què, com a qualsevol organització, n’hi ha uns quants que empenyen el piano i altres que el toquen.