Benvolgut Arnau. Tot costa i ser titular en un equip de primera, més. Potser a tu alguna vegada et va passar pel cap que no costava, que això de ser jugador professional de futbol era fàcil. Ho dic perquè des d’aquells partits de copa quan vas debutar amb aquell dorsal 38 que tant m’agradava has jugat com si res fos gaire important. Saltes al camp amb el mateix posat desmanegat i desmenjat d’un nen que juga amb els seus amics a la plaça del poble. En molts moments del partit el teu llenguatge corporal ens ensenya que estàs rebentat, fos, i de sobte reneixes amb una jugada impossible, amb un tackle inesperat, amb un estirabot que acaba en perill o amb un rival enfurismat per la teva teatralització d’una falta. Amic meu, la teva imatge no coincideix amb la teva qualitat. Tal com diem els que ara volem semblar que en sabem més del que realment sabem, tens molt bon peu i pots jugar en tantes posicions que costa descriure’t. Ets un bon central, ets un gran lateral i quan et poses dintre per treure la pilota ets un pivot fantàstic. Però noi, han arribat competències brasileres i martorellenques que t’ho compliquen més tot. Ara la fatiga que veiem és real, massa partits i un turmell que fa la guitza. Segur que no t’havies imaginat que ho hauries de veure des de la banqueta o jugant menys del que voldries, però Arnau, no en tinguis cap dubte, tornaràs, i les crítiques i els mals moments passaran, però el teu gol a Tenerife el recordaré sempre més i amb mi tindràs un defensor acèrrim. Atentament, Jordi.