Tornaràs, Arnau

Ben­vol­gut Arnau. Tot costa i ser titu­lar en un equip de pri­mera, més. Pot­ser a tu alguna vegada et va pas­sar pel cap que no cos­tava, que això de ser juga­dor pro­fes­si­o­nal de fut­bol era fàcil. Ho dic perquè des d’aquells par­tits de copa quan vas debu­tar amb aquell dor­sal 38 que tant m’agra­dava has jugat com si res fos gaire impor­tant. Sal­tes al camp amb el mateix posat des­ma­ne­gat i des­men­jat d’un nen que juga amb els seus amics a la plaça del poble. En molts moments del par­tit el teu llen­guatge cor­po­ral ens ense­nya que estàs reben­tat, fos, i de sobte renei­xes amb una jugada impos­si­ble, amb un tackle ines­pe­rat, amb un esti­ra­bot que acaba en perill o amb un rival enfu­ris­mat per la teva tea­tra­lit­zació d’una falta. Amic meu, la teva imatge no coin­ci­deix amb la teva qua­li­tat. Tal com diem els que ara volem sem­blar que en sabem més del que real­ment sabem, tens molt bon peu i pots jugar en tan­tes posi­ci­ons que costa des­criure’t. Ets un bon cen­tral, ets un gran late­ral i quan et poses din­tre per treure la pilota ets un pivot fantàstic. Però noi, han arri­bat com­petències bra­si­le­res i mar­to­re­llen­ques que t’ho com­pli­quen més tot. Ara la fatiga que veiem és real, massa par­tits i un tur­mell que fa la guitza. Segur que no t’havies ima­gi­nat que ho hau­ries de veure des de la ban­queta o jugant menys del que vol­dries, però Arnau, no en tin­guis cap dubte, tor­naràs, i les crítiques i els mals moments pas­sa­ran, però el teu gol a Tene­rife el recor­daré sem­pre més i amb mi tindràs un defen­sor acèrrim. Aten­ta­ment, Jordi.