El 23 d’abril del 1977, diada de Sant Jordi, milers de persones es van concentrar a la plaça de Sant Jaume. L’Assemblea de Catalunya havia convocat una manifestació per reclamar l’Estatut; i una delegació, encapçalada per Josep Benet i Pere Portabella, es va reunir amb l’alcalde de Barcelona, Josep Maria Socías. Durant la trobada li van reclamar l’oficialitat del català a l’Ajuntament i el retorn de les institucions autonòmiques, un dels quatre punts de l’Assemblea. Quan van acabar la reunió, els dos delegats van tornar a la plaça; i, a través d’un sistema de megafonia improvisat i precari, van informar els concentrats del resultat de la reunió. Poc després, bona part de la gent va girar la vista cap a l’altre costat de la plaça, a la seu de la Diputació de Barcelona. L’edifici era tancat i barrat; però alguns dels manifestants es van posar a cridar: “Samaranch, fot el camp!”

En aquell moment, Joan Antoni Samaranch ocupava la presidència de la Diputació. I feia mans i mànigues per salvar-se del naufragi franquista, malgrat haver-ne estat un defensor a ultrança. Havia estat un falangista de primera hora, que havia servit el règim primer com a regidor de Barcelona, després com a delegat nacional d’Esports, més endavant com a procurador a les Corts i finalment com a president de la Diputació; i que també s’havia enriquit amb projectes com ara Ciutat Meridiana, un exemple de l’urbanisme desenvolupista. Samaranch es va mantenir com a franquista fins al darrer instant. En una entrevista que li havien fet poques setmanes abans d’aquella manifestació del 1977, ell mateix s’havia definit com a “neofranquista”; i havia reivindicat que “l’època del franquisme ha dut força coses positives a la nostra pàtria”. Tot i això, el president de la Diputació també era hàbil camaleó, que no tenia manies a mudar de camisa segons com bufava el vent. La mateixa nit de la mort de Franco havia fet retirar bona part de les seves imatges de la Diputació; dos dies després, quan va jurar el successor nomenat pel dictador, Joan Carles de Borbó, va fer col·locar el seu quadre al Saló Daurat; i el 22 de desembre del 1976, dos dies després d’una visita d’Adolfo Suárez a Barcelona, va recuperar el rètol de Palau de la Generalitat del capdamunt de l’entrada de l’edifici. Quan es va frustrar la seva idea de ressuscitar la Lliga Catalana de Francesc Cambó a partir d’un projecte anomenat Convivència Catalana, Samaranch va ser nomenat ambaixador a Moscou. Va arribar a la nova destinació un 18 de juliol, ironies del destí. A partir d’aleshores, es va centrar en l’esport; i va netejar la seva imatge a través de l’olimpisme. De fet, la seva carrera en els organismes esportius havia començat molt abans: el 1966 van nomenar-lo cap d’Educació Física i Esports i president del Comitè Olímpic Espanyol; el 1970 va accedir a la comissió executiva del COI; i el 1977 va arribar a la vicepresidència del màxim organisme olímpic. Va ser aleshores quan va mantenir una coneguda reunió amb l’alcalde de Barcelona, Narcís Serra. En aquell moment, Samaranch ocupava la presidència del COI de manera interina per la malaltia de Lord Killanin; i tenia molt clar que optaria a la presidència. La trobada amb l’alcalde va ser discreta, però Samaranch va deixar anar un compromís significatiu: “D’aquí un any optaré a la presidència del Comitè Olímpic Internacional. El que et diré ara quedarà com si mai ho hagués dit: si soc escollit president i tu ofereixes Barcelona per organitzar els Jocs Olímpics del 1992, et garanteixo que es faran aquí.”

La història posterior és prou coneguda. El 17 d’octubre del 1986, ja com a president del COI, va pronunciar aquella coneguda frase: “À la ville de Barcelone, Espagne!” Aquell dia, entre salts d’alegria i crits d’eufòria de molta gent, el falangista que havia fet carrera a mig camí entre la política i l’esport, entre el franquisme i la Transició, no només va poder complir la promesa que havia fet a Narcís Serra, sinó que va començar la campanya per netejar el seu passat falangista i presentar-se com la persona que havia portat els Jocs Olímpics a la ciutat de Barcelona.