Fa temps que els mitjans no donen l’abast per encabir en els seus programes periodistes futbolístics (no s’ha de confondre amb esportius), analistes que cauen del cel, jugadors sense glòria o entrenadors sense equip que veuen el futbol com la Torà, un concepte o una revelació divina que només ells són capaços de desxifrar després d’hores i hores de revisió de jugades i de xerrameca bíblica sobre el bloc baix, els falsos extrems o el repartiment dels espais.

Soc aquí per proclamar-vos una veritat no tan divina. El futbol no és tan complicat. Això sí, no faré com Moisès i tiraré les taules de la llei sobre Xavi o ungiré Míchel com a nou profeta, sinó que exposaré els fets, la realitat fàctica que en diuen ara. No cal ser Pep Guardiola per adonar-se de la diferència monumental que existeix ara mateix, que és que la proposta del Girona no només és més atractiva sinó també molt més efectiva per guanyar partits que la del Barça.

Sense entrar al detall en l’entramat tàctic, hi ha coses que són evidents però que remarcarem. L’equip de Míchel actua com un ésser viu únic. Tots van endavant o endarrere seguint una mena d’instint natural de supervivència que, ai las, els permet controlar gairebé sempre els partits. En el Barça, que té més bons jugadors i molt més ben pagats, passa just el contrari. Tots fan la guerra pel seu compte i molts dels seus esforços són en va. Tenen ordres estrictes de pressionar en camp rival, i a fe de déu que ho intenten, però els defenses sovint no s’atreveixen a anar cap amunt i això genera el caos o el garbuix que veiem. Gairebé sempre queda un forat negre al mig del camp on els altres equips s’afarten com lladres.

Un amic em deia, per exemple, que el Barça hauria d’haver fitxat Aleix Garcia i no Oriol Romeu. Error. No és culpa de Romeu el desordre que té al seu voltant. Fixeu-vos com Garcia, que no és ni internacional, es mou per la gespa com si fos Platini i en canvi una superfigura mundial com Gündogan, que ara juga en la mateixa posició, es passa tot el partit amb la síndrome de Busquets. Aleix, Yangel Herrera i Ivan Martín són sempre menys (en nombre) al mig del camp respecte als rivals, que juguen amb quatre o cinc teòrics migcampistes per evitar ser dominats, però els altres jugadors, siguin els laterals, siguin els centrals o els extrems, es van movent de manera coordinada i, et voilà, el rival no flaira la pilota.

Xavi fa al revés que Míchel. Va posant cada vegada més migcampistes i menys davanters amb la utòpica idea que d’aquesta manera dominarà els partits o com a mínim els jugadors sabran treure la pilota del seu camp, però quan la tenen gairebé ningú sap què ha de fer abans que no es trobi tres rivals o quatre rivals a sobre. Recordem que el gran drama del Girona fa poques setmanes era que no tenia mig centre. Ni falta que feia ni falta que fa.

A l’staff del Barça això els hauria de fer mal. No parlo només que un jove tècnic amb experiència al Rayo i a l’Osca estigui executant perfectament el pla que Xavi, almenys quan parla davant els mitjans, somia dur a terme. Lesions a banda, la plantilla blaugrana, per noms, hauria d’estar en una altra galàxia. Rafinha, que no sé si va costar 60 o 70 milions, se suposa que és el titular del Brasil. Només cal comparar el seu rendiment amb el del juvenil Savinho i fins i tot amb el de Yann Couto. Eric Garcia era el cinquè o sisè central al Barça i a Girona ja és titular. Xavi té una defensa amb Ter Stegen, Kounde, Araujo, Christiansen i companyia, mentre que el Girona va per aquests camps de déu amb Gazzaniga, Arnau, Blind, López i Miguel. Quant cobra Lewandowski i quant Dovbyk? Tsigankov no va al psicòleg, que sapiguem, però em sembla un jugador molt més complet i resolutiu que Ferran Torres i fins i tot que João Felix. Totes les comparacions despullen el Barça.

L’única cosa que uneix Míchel i Xavi, de moment, és que ambdós estan d’acord que Pablo Torre és un jugador que no serveix per jugar a primera.