El Girona viu un somni. L’històric lideratge de primera divisió que va assolir en la setena jornada, després de guanyar a Vila-real i que va durar poc perquè era en una jornada entre setmana, s’ha reproduït ara, cinc jornades després. I ja ningú pot parlar d’anècdota ni de casualitat. No només perquè s’ha desenvolupat pràcticament una tercera part de la lliga, que ja és prou raó com per tenir-ho en compte, sinó per tot el que ha fet l’equip de Míchel i per com ho ha fet. De dotze jornades, deu victòries, amb les úniques excepcions de l’empat al camp de la Real en l’estrena –per tant, onze victòries en dotze partits– i la derrota a Montilivi contra el Real Madrid. No és un lideratge d’un equip que hagi aprofitat molt males arrencades dels favorits, sinó gràcies a haver fet 31 punts de 36 possibles. Que hagi guanyat els cinc últims partits a camp contrari, amb guions ben diversos –atropellant rivals en fases determinades, remuntant partits que s’havien complicat tant com el de Pamplona–, és tan impactant com que, després d’haver perdut el seu pitxitxi el curs passat, Taty Castellanos, sigui ara l’equip més golejador de primera.

Els números són prou significatius, i els arguments futbolístics no fan més que reforçar el lideratge del Girona. En una arrencada en què el Madrid viu de Bellingham i el Barça té problemes per definir i imposar un model, el joc de Míchel enamora. Haver perdut peces clau com Oriol Romeu, Santi Bueno i Riquelme no ha estat cap fre per a un equip que ha anat evolucionant una idea que l’entrenador de Vallecas manté des que va arribar a Montilivi, amb el peatge d’un mal inici –estava en zona de descens a primera federació ara fa dos anys– que el club va saber temperar. Tot flueix, amb uns automatismes assimilats per tots que el fan més equip que mai (aquell “viatgem junts” que pregonava Míchel) i li permeten dominar molts registres. I hi ha, és clar, aportacions individuals clau, com la màgia de Savinho, els galons d’Aleix Garcia i la productivitat de Dovbyk. Ara tot són flors i violes. Míchel fa bé de canviar el discurs, encara que representi un punt més de pressió. Amb 31 punts en 12 jornades, l’objectiu de la permanència queda curtíssim. I l’ambició que ha mostrat l’equip fins ara és la que l’ha de guiar. Arribi on arribi. El Girona somia amb arguments.