El lideratge amb arguments del Girona

El Girona viu un somni. L’històric lide­ratge de pri­mera divisió que va asso­lir en la setena jor­nada, després de gua­nyar a Vila-real i que va durar poc perquè era en una jor­nada entre set­mana, s’ha reproduït ara, cinc jor­na­des després. I ja ningú pot par­lar d’anècdota ni de casu­a­li­tat. No només perquè s’ha desen­vo­lu­pat pràcti­ca­ment una ter­cera part de la lliga, que ja és prou raó com per tenir-ho en compte, sinó per tot el que ha fet l’equip de Míchel i per com ho ha fet. De dotze jor­na­des, deu victòries, amb les úniques excep­ci­ons de l’empat al camp de la Real en l’estrena –per tant, onze victòries en dotze par­tits– i la der­rota a Mon­ti­livi con­tra el Real Madrid. No és un lide­ratge d’un equip que hagi apro­fi­tat molt males arren­ca­des dels favo­rits, sinó gràcies a haver fet 31 punts de 36 pos­si­bles. Que hagi gua­nyat els cinc últims par­tits a camp con­trari, amb guions ben diver­sos –atro­pe­llant rivals en fases deter­mi­na­des, remun­tant par­tits que s’havien com­pli­cat tant com el de Pam­plona–, és tan impac­tant com que, després d’haver per­dut el seu pit­xitxi el curs pas­sat, Taty Cas­te­lla­nos, sigui ara l’equip més gole­ja­dor de pri­mera.

Els números són prou sig­ni­fi­ca­tius, i els argu­ments fut­bolístics no fan més que reforçar el lide­ratge del Girona. En una arren­cada en què el Madrid viu de Belling­ham i el Barça té pro­ble­mes per defi­nir i impo­sar un model, el joc de Míchel ena­mora. Haver per­dut peces clau com Oriol Romeu, Santi Bueno i Riquelme no ha estat cap fre per a un equip que ha anat evo­lu­ci­o­nant una idea que l’entre­na­dor de Valle­cas manté des que va arri­bar a Mon­ti­livi, amb el peatge d’un mal inici –estava en zona de des­cens a pri­mera fede­ració ara fa dos anys– que el club va saber tem­pe­rar. Tot flu­eix, amb uns auto­ma­tis­mes assi­mi­lats per tots que el fan més equip que mai (aquell “viat­gem junts” que pre­go­nava Míchel) i li per­me­ten domi­nar molts regis­tres. I hi ha, és clar, apor­ta­ci­ons indi­vi­du­als clau, com la màgia de Savinho, els galons d’Aleix Gar­cia i la pro­duc­ti­vi­tat de Dovbyk. Ara tot són flors i vio­les. Míchel fa bé de can­viar el dis­curs, encara que repre­senti un punt més de pressió. Amb 31 punts en 12 jor­na­des, l’objec­tiu de la per­manència queda curtíssim. I l’ambició que ha mos­trat l’equip fins ara és la que l’ha de guiar. Arribi on arribi. El Girona somia amb argu­ments.