No és la juga­dora més espec­ta­cu­lar ni la que aca­para més titu­lars. De caràcter ame­su­rat, no se li recorda cap estridència a la pista, però alhora té una presència deter­mi­nant que l’ha con­ver­tit en el far de l’Spar Girona. Mari­anna Tolo va arri­bar la tem­po­rada pas­sada amb un objec­tiu gens fàcil: omplir el gran buit que havia dei­xat la txeca Julia Rei­sin­ge­rova. A pri­ori se l’espe­rava menys ofen­siva i se li atribuïa la missió de ser un mur defen­siu que aturés les inte­ri­ors dels grans equips euro­peus. I ben aviat va tro­bar el seu lloc a l’equip. I ja no l’ha dei­xat, fins al punt d’eri­gir-se, en aquest tram ini­cial de la lliga, en una líder silen­ci­osa a través de la qual s’apun­tala la defensa però també es crea el joc ofen­siu. En aquests pri­mers sis par­tits, Tolo acre­dita un 17,3 de valo­ració, amb 11,7 punts de mit­jana, un 57,4% de tirs de camp (33% en tri­ples!), un 91,7% en tirs lliu­res, 6 rebots i 2 assistències, en 25:10 minuts de joc. Poca broma. Sense cap mena de dubte, s’ha con­ver­tit en la pedra angu­lar d’aquest nou Uni, en què Ygue­ra­vide hi posa el seny, Mar­ga­rity l’efec­ti­vi­tat i Mitc­hell els focs arti­fi­ci­als. Són els pilars que, si estan ben fal­cats, gene­ren que la resta d’indi­vi­du­a­li­tats aflo­rin i que el joc col·lec­tiu vagi a compàs. Però la par­ti­tura perd bona part del sen­tit sense Tolo a la pista.

L’aus­tra­li­ana, amb pas­sa­port croat, és una de les juga­do­res inte­ri­ors més pode­ro­ses que ara mateix hi ha a la Lliga Feme­nina. Els seus movi­ments de peus d’esquena a la cis­te­lla comen­cen a ser poc habi­tu­als en un joc que ha evo­lu­ci­o­nat cap a la dis­po­sició de qua­tre juga­do­res exte­ri­ors per gene­rar espais i situ­a­ci­ons d’1x1. I diem que Tolo és bàsica perquè, en aquest sis­tema, sap jugar com ningú el blo­queig i con­ti­nu­ació, gua­nyant la posició a l’inte­rior i uti­lit­zant el cos i el seu 1,96 d’alçada, que la con­ver­teix en una juga­dora pràcti­ca­ment impa­ra­ble. Però no només això, és efec­tiva en el tir a mit­jana distància i té un per­cen­tatge des de la línia de 3 que algu­nes exte­ri­ors ja vol­drien. Un plus que, en una juga­dora d’enver­ga­dura com ella, pro­voca mil i un pro­ble­mes a les seves defen­so­res. Tolo genera avan­tat­ges per a les seves com­pa­nyes en els blo­que­jos, però no és un sim­ple mur en què s’esta­ve­lla la defensa, sinó que té visió per con­ti­nuar la jugada i fina­lit­zar-la. Veure-la dema­nant la pilota d’esquena prop de la cis­te­lla és mera­vellós i ens arrenca una certa nostàlgia d’aquells pivots de fa quinze o vint anys que feien ballar la defensa amb els seus movi­ments de peus. Sap posar el cos per gua­nyar la posició i amb cada bot i cada gir gua­nya ter­reny de manera ina­pel·lable mal­grat que la rival uti­litzi tota la força, regla­mentària o no, per atu­rar-la.

Nas­cuda el 1989, Tolo es troba en una etapa de madu­resa pro­fes­si­o­nal que l’ha por­tat a ser una peça impres­cin­di­ble a l’Uni i també a la selecció aus­tra­li­ana. I tot ho ha fet amb aquell silenci de la juga­dora dis­ci­pli­nada, de la que s’adapta al col·lec­tiu quasi de manera natu­ral, sense grans ànsies de pro­ta­go­nisme i amb una gran dosi de tre­ball. D’aque­lles juga­do­res amb els mínims alts i bai­xos, sem­pre a velo­ci­tat de cre­uer, amb una con­cen­tració elo­gi­osa que fa que no perdi mai els ner­vis. Pocs par­tits amb baix ren­di­ment i, estadísti­ca­ment, amb la capa­ci­tat de com­plir sem­pre amb els seus números. De l’esta­bi­li­tat n’ha fet una vir­tut quasi ina­pre­ci­a­ble perquè no és una juga­dora de fogo­na­des. A Fon­ta­jau, el públic se l’estima amb boge­ria i ja ningú enyora pivots pas­sats. La missió amb què va arri­bar la tem­po­rada pas­sada està asso­lida i superada amb escreix.