El Barça ha de guanyar sempre. Pot quedar-se a les portes d’un títol però ha de competir-lo. Ningú amaga que s’ha d’aixecar algun trofeu tot i que cal tenir paciència. I no serà gens fàcil si tenim en compte que a l’ACB el Madrid amb el tàndem Campazzo-Tavares i ben rodejats, la missió serà complicada. Tampoc serà fàcil a Europa, on a l’estiu tothom es va espantar quan es veien els moviments que es feien: l’Estrella Roja, el Panathinaikòs... A Europa la clau serà arribar a les eliminatòries en bona dinàmica. Hi ha tants diners a l’Eurolliga que els canvis a les banquetes són fulminants i les plantilles que van començar potser no tenen res a veure amb les que acabaran. Però si una cosa es pot destacar és que el Barça s’està reivindicant. Està fent callar boques. Els dubtes que havia generat l’aposta blaugrana de moment estan quedant ofegats tot i que això acaba de començar. El Barça només ha perdut contra el Madrid i a València. La resta són victòries. Ha superat partits difícils sense Laprovittola. Parker ha demostrat que, si el respecten les lesions, marca diferències. Willy ha demostrat que, si ell vol, és únic. I hi ha una cosa que no es veu però que pot ser clau: el bon rotllo que es respira. No només perquè hi hagi un staff català amb l’entrada també de Rafa Martínez, sinó que Brizuela i Parra han entrat perfectament a la plantilla tot i no tenir el protagonisme, de moment, que els agradaria. I Paulí està preparat per quan se’l necessiti. De moment, el Barça, un 10. I el Palau, entregat.