Fa uns dies, el diputat Salvador Vergés publicava a les xarxes la fotografia d’un marcador de bàsquet que reflectia un resultat d’empat a zero malgrat que havien transcorregut dos períodes sencers i bona part del tercer. L’aparell, segons el comentari del polític, havia estat visualitzat en un partit de nens d’11 anys on no és que cap jugador no hagués anotat una sola cistella, simplement s’havia optat per ignorar aquesta part competitiva de l’activitat. És una llàstima que la piulada no s’acompanyés d’una segona fotografia dels pares i mares dels nens a la graderia, perquè m’hi jugo un pèsol que, lluny de l’objectiu que perseguia l’organització –desconec si la decisió responia a un pacte entre clubs o a una idea de la mateixa federació–, abundaven els adults que anaven comptant cada cistella d’un equip i de l’altre, a través d’una aplicació, per tenir clar qui era finalment el guanyador del partit (en cas de qualificar el guanyador com l’equip que ha aconseguit fer més punts).

La imatge d’aquest marcador amb l’empat a zero m’ha fet pensar, un cop més, en si no se’ns n’està anant la mà amb la sobreprotecció dels infants. Una de les virtuts de l’esport formatiu, entre moltes altres, és ensenyar als nens i nenes que guanyar i perdre forma part de la vida i que s’han de saber gestionar totes dues situacions. Quan es perd, cal aprendre a administrar la frustració, a relativitzar la desfeta i a entendre que el guanyar o el perdre no es mesura només pel que indica el marcador. Per exemple, si mirem cap al bàsquet, ens podem preguntar: No és una victòria grupal perdre de tres punts contra un equip que a la primera volta et va guanyar de 50? No és un triomf individual haver llançat amb la mà esquerra en aquella entrada a cistella que sempre culminaves amb la mà contrària perquè l’esquerra no et servia ni per fer l’encaixada de mans amb el rival? També és cabdal, no ens enganyem, ensenyar a bregar amb la victòria. He presenciat escenes més vergonyoses, de manca de respecte al rival i d’humiliació pels quatre cantons, en situacions de victòria que de derrota. Qui té mal perdre, simplement s’enutja i no sempre tria la millor via per expressar les emocions. Qui guanya, pot caure fàcilment en l’error de voler dur el rival a la humiliació per sentir-se com més superior millor.

Guanyar o perdre forma part de l’esport, no ens podem autoenganyar, però la percepció d’haver guanyat, o haver perdut, és molt més poderosa que uns simples números reflectits en un marcador o una acta. El resultat numèric, com a tal, té molt poca rellevància, tot i que no sempre és fàcil que els pares ho entenguin. Més aviat abunden els tutors convertits, setmana a setmana, en analistes de resultats gràcies al títol simbòlic aconseguit amb els anys acumulats de bons espectadors de televisió. Revisions, per cert, a les quals els infants acostumen a ser completament aliens, sobretot en les edats en què debuten amb l’esport. El favor més gran que podem fer a la canalla és ensenyar-los a relativitzar tant les victòries com les derrotes, però evitant amagar-los que en l’esport, i en la vida, pot passar que un sigui millor que l’altre però que, per sort, hi ha lloc per a tots dos. I evitem la protecció excessiva, tret que vulguem criar futurs adults que es frustrin davant del primer problema.