El primer cop que ens vàrem veure, jo venia com a visitant: l’Olot anava últim de primera catalana i va acabar empatant. Si em preguntes qui va marcar per l’Olot, dos gols de Xevi Pagès; per part del Girona, no ho recordo ara mateix. Parlo de vint-i-tres anys enrere, tu eres un vell i decrèpit i jo, un jove estudiant, jugàvem a primera, però catalana, i jo no era ni soci ni aficionat. Anys després ens vàrem retrobar amb l’equip a tercera i recordo venir-te a veure en el segon debut de Geli i en la tornada de Nan Ribera. Les faltes de Javi García, les rematades de Planagumà i aquella temporada que tot i jugar com els àngels amb en Dome, no vam poder pujar. El penal aturat al Ceuta, la lona a preferent, el xut de Migue i al gol nord el meu primer seient. Anys d’alts i baixos a segona A, d’hòsties com pans, d’un ascens, de jornades memorables i massa dies amargs. Ets un vell i incòmode estadi que cal reformar, però, quan fa massa dies que no et vinc a veure, et trobo a faltar. Enyoro el seient de preferent, el fred, les emprenyades, les abraçades i els aplaudiments. Espero que a mesura que els anys passin, tu també, com el club, et facis gran, que et donin la reforma que et mereixes i que puguem anar-nos trobant. Perquè si d’una cosa, amic meu, n’estic segur, és que ni aquest, ni cap altre Girona, serien el mateix si no hi fossis tu. Pensant en nosaltres, recordo la tornada d’una vella cançó, i la canto canviant els versos per dir que així estan les coses entre el Girona, Montilivi i jo.